Va funcionar una vegada, i de meravella, en els temps de Banca Catalana. Moltíssima gent es va deixar enganyar, ingènuament, per un polític (gran polític i gran megalòman) que es pensava que Catalunya era ell. I la família, clar. Anar contra Pujol era anar contra Catalunya. Sí, aquell Pujol del qual desconfiava tant Tarradellas i que és l’autor intel·lectual de l’actual embolic català. Els resultats han estat funestos: una muntanya de merda, disfressada de patriotisme, al cor del país. Ara Mas vol tornar a intentar la mateixa jugada: no van contra ell ni contra el 3%, sinó contra Catalunya. No li funcionarà. Ni ell és Pujol ni el país està per tapar més femers.
Sí, és cert que a Madrid juguen brut, sense manies, amb molta mala llet. Sí, és cert que els defensors de la sagrada unitat de la casta hispano-madrilenya disparen amb mala intenció. Sí, és cert que es creuen que Espanya i l’Estat són ells. Sí, és cert que pateixen de catalanofòbia i que no són capaços d’imaginar-se una Espanya diversa, plural i còmoda amb ella mateixa. I és cert que encara es pensen, il·lusos, que el problema català se soluciona carregant-se Artur Mas.
Però també és cert que hi ha qui té un problema, i aquest problema es diu 3%. Com la Gürtel, els negocis de Bárcenas, els del matrimoni Borbón-Urdangarín, els ERE andalusos i tants altres. És el mateix problema. Exactament. Un problema molt, molt espanyol, amb interessantíssimes connexions: els diners no tenen pàtria, ja se sap. Potser, doncs, que anem separant coses. Ja va essent hora d’independitzar-nos definitivament de la corrupció sistemàtica que ha estat un dels pilars d’aquest país des de fa massa anys, dels paradisos fiscals, de les clavegueres omnipresents, de Suïssa i d’Andorra… Fer net és el primer pas per fer el que sigui. La resta, tapar forats en fals i fugir cap endavant, no porta enlloc. Com s’està veient i veurem, per altra banda.
