Interessant. I diria que menys anecdòtic del que sembla: una campanya, a les Balears, promou la desobediència ciutadana al canvi d’hora oficial. Comença a haver-hi gent a la qual se li han inflat els nassos de tant canvi d’horari per raons que ningú no entén i que tenen resultats pràctics diferents (si és que en tenen algun) a Múnic, a París, a Nàpols, a Vigo o a Mallorca. Diumenge que ve toca fer la ximpleria de cada sis mesos, des del 1974: avançar o endarrerir rellotges. I molts mallorquins se n’han atipat. A change.org i #nocanviemhora es poden trobar més detalls d’aquesta cívica, pacífica i sensata revolta…
La culpa és d’aquestes teories sobre la insubmissió, l’empoderament del poble o la democràcia participativa: la gent s’ho acaba creient, s’acaba "descreient" dels arguments oficials (suposadament racionals) i s’acaba creient que té dret a decidir. Fins i tot els horaris oficials! Difícilment se’n sortiran a pocs dies vista, però acaben d’obrir una escletxa en una cosa inqüestionable. Ah, que la raó és l’estalvi energètic? Però si ens roben descaradament amb la llum, el gas i la benzina! On està l’estalvi?
De manera que, amb una mica de sort, igual també surt una campanya que qüestioni que Espanya vagi, des del 1942, amb l’horari del Berlín de Hitler… Problema? Si ho tractem racionalment, científicament, Catalunya quedaria més aviat amb l’horari real francès, el de París i de la major part de França. Del meridià de Greenwich cap a l’oest (des dels Monegros, vaja, com es veu claríssimament a l’autopista de Saragossa), anirien amb l’hora de Londres i Portugal. I això en una Espanya indissoluble, a veure com ho expliques… Una pàtria, dos horaris? Aquí és inconcebible. Ni que fóssim nord-americans!
