La majoria d’encausats en els processos penals ordinaris, quan van a declarar, es declaren innocents, neguen els fets que se’ls imputen o els minoren i, en algunes ocasions, manifesten no recordar-los; tot menys reconèixer ser el causant del delicte o falta de què se’ls acusa. Res a veure quan els acusats són polítics; aquests dies hem contemplat com el president Mas s’ha autoinculpat dels fets que se li atribueixen com a conseqüència de la consulta del 9-N. Igualment, els mateixos dies, ens han passat per TV3 pel·lícules i reportatges de la figura històrica del president Companys que, igualment, es va fer responsable de les seves activitats i comportament durant la presidència de Catalunya. També, en els processos ordinaris, hi poden haver comparegut persones que honradament han reconegut els fets, però en són una excepció, ja que moltes vegades els propis consellers, amics o advocats així els ho han aconsellat. Els polítics, quan no es tracta de faltes personals, sinó de les que afecten la seva representació, validen més el seu prestigi que les penes a què poden ser condemnats.
En el cas del president Mas, sense entrar en l’aspecte jurídic de si els fets de què se l’acusen constitueixen delicte o no, sobre el que ja m’he manifestat en altres ocasions, analitzant només l’aspecte formal, penso que el seu acte d’autoinculpació aporta més benefici al seu prestigi que les penes a què pugui ser condemnat o inhabilitat. També cal dir que per a la societat catalana l’acompanyament que se li va fer fins a l’Audiència és un motiu de satisfacció i d’encoratjament ciutadà; si a més hi afegim aquest plus de desobediència a una discutida legalitat, que tant agrada a les noves organitzacions polítiques juvenils, el seu rèdit polític està en alça.
Del president Companys, tot i que no gaudim del coneixement que avui ens donen els mitjans de comunicació actuals dels fets, també d’alguna manera el seu relat històric ens ha arribat televisadament per pel·lícules i reportatges que han reconstruït els passatges més determinants de la seva vida i sobretot la condemna a mort de què va ser víctima per ser president de Catalunya. La seriosa versió de la pel·lícula que l’any 1978 va rodar el director Josep Maria Forn va ser llavors, i ara s’ha recordat, una font d’informació molt versemblant per a les persones a qui se’ns va amagar una part de la història. També l’acceptació de la seva responsabilitat i el morir "per Catalunya", tot i el seu patiment, l’han fet més heroi. Posteriorment, s’han fet altres versions cinematogràfiques de la seva vida i mort, però no han tingut la mateixa convincent solidesa.
Després del que he escrit, permeteu-me que, amb lletra petita, relati un fet que vaig viure a la nostra ciutat, per tant molt distanciat dels personatges que abans he relatat. A finals del franquisme, quan més van aparèixer les lluites obreres, un dia vaig saber que un amic havia estat detingut i acusat de repartir propaganda clandestina. No havia aparegut al treball i la notícia corria entre els seus companys. Vaig demanar a un dels gerents de l’empresa on treballava que m’acompanyés a la policia per interessar-nos sobre la seva situació. La comissaria estava al carrer de l’Església; allà ens van rebre uns inspectors i comissaris prou coneguts i ens van dir que el fet estava en mans dels agents del tribunal d’ordre públic, ja que estaven apartats del cas i no podien actuar.
Davant d’això, em vaig dirigir a un grup de persones del moviment obrer, que em van dir que ja es feien càrrec del cas. No obstant això, al cap d’un dos dies vaig anar a la presó del Passeig, on estava detingut, i en condició d’advocat m’hi vaig entrevistar; em va donar a conèixer el nom de l’advocat que li havien atorgat, que jo havia tingut de professor a la universitat, era d’una de les importants famílies barceloneses que feia les visites amb un Mercedes i xofer, que, com molts altres distingits, esperaven la mort d’en Franco.
Pocs dies després van traslladar el meu amic pres a Madrid, on va passar uns mesos que no recordo exactament; al final el van jutjar i, naturalment, absoldre. Llavors va tornar merescudament com un heroi; entre les benvingudes un dia vàrem sopar a casa juntament amb la seva dona.
Molts anys més tard, dècades, ja malalt, la ciutat li va concedir la guanyada i merescuda medalla, jo estava entre molts altres ciutadans a la sala de plens; durant la glosa es va fer especial esment de l’empresonament i jo anava pensant que si hagués aconseguit el meu desig de treure’l de la presó, avui, tal vegada, l’hauria privat d’aquell reconegut homenatge.
El cert és que en política, al revés de totes les altres persones que compareixen davant dels tribunals penals, els condemnats no sempre hi surten perdent.
