Una vegada més, Jordi Évole l’ha clavat: bar de barri, escenografia "povera" i tres cafès amb llet "en vaso". Una metàfora potent del nou temps, d’una política amb menys "pompa y boato", amb molta gent empobrida d’una o altra manera i molta molta necessitat de tocar de peus a terra. Cosa que ni la política espanyola ni la catalana no tenen gens ni mica de ganes de fer de veritat. I dos polítics alternatius: la primera vegada, en quaranta anys, que comencem a trencar visualment l’esquema bipartidista.
Aire fresc, més enllà del que voti cadascú. Això és bo, encara que el bipartidisme segueix congregant una majoria prou àmplia: hi haurà més joc i més política, cosa que ens convé i molt per sortir d’aquest temps irrespirable, d’aquesta paràlisi frustrant i estèril. Ah, sí, és que potser anem cap a una Espanya més complexa? Sí, molt probablement: en diuen "ingovernable" per fer-nos por, però serà infinitament més rica. Ja era hora de sortir de l’esquema simplista, ara manen uns, ara els altres, i anem tirant: cal una remenada. Com a Catalunya, no per "muntar el pollo", que és perfectament legítim, sinó sobretot per respirar aire nou. Ah, que això ens fa ingovernables? No ens ho creguem pas. Si el problema són les majories parlamentàries o el nomenament de presidents amb minories raonables (la de Colau, no, per exemple, tot i que ja l’eixamplarà a base de "maragallejar"), el problema té facilíssima solució. 1) Els mateixos que es presenten a les eleccions poden canviar les lleis, pensades per a majories absolutes, quan vulguin, encara que no els convé gaire… I 2) Si s’apliqués el principi "una persona, un vot" (ara el sistema és senzillament una burla), el mapa seria força diferent i apareixerien noves possibilitats. De manera que sí, que ens fan falta més cafès amb llet servits en un got de vidre i en un "bareto" de barri…
