Alguns diaris d’ahir, divendres, recollien la informació que el pare de Rajoy va patir un ictus el passat mes d’abril. Fins aquí el fet no és especialment noticiable, hi ha moltes famílies que es troben en el mateix cas. El que ja no hi ha tant són gaires famílies que, quan es troben en aquesta situació, puguin traslladar el seu pare a la Moncloa i, encara menys, que tinguin la sort que l’Estat els pagui el personal que està al càrrec de la cura del seu pare, com sí que és el cas de Rajoy. Pel que expliquen els periodistes de "El diaro.es", quan la família Rajoy va veure el que costava la factura de l’assistència al seu pare (3.600 euros mensuals) va fer intervenir els serveis mèdics de la Moncloa perquè "busquessin una altra fórmula" per assumir aquestes despeses. La fórmula trobada ha estat contractar personal eventual, a càrrec dels pressupostos de Presidència, perquè tinguin cura del pare del cap del Govern.
Si el fet en si ja és greu, el cas adquireix un to de desagradable sarcasme quan hom recorda que ha estat precisament el govern Rajoy el qui s’ha carregat la Llei de Dependència. És a dir, que el mateix govern que ha negat a la majoria de famílies espanyoles que es troben en aquesta situació una mínima compensació econòmica per alleugerir el seu dia a dia (i per considerar que estar al càrrec d’un malalt dependent ha de ser una feina mínimament remunerada); quan li arriba el cas al president del Govern no és que aquest se’n faci pagar un part sinó que fa que l’Estat li pagui el cost sencer.
No ens ha d’estranyar, però, aquest comportament de Rajoy perquè és el que ha marcat tota la seva vida política. Només cal recordar que l’any 1982 va concursar voluntàriament, i va obtenir, el registre de la propietat de Berga, que comportava l’obligació de residir en aquesta ciutat, cosa que no va fer perquè en aquella època vivia a Pontevedra d’on era regidor de l’Ajuntament i, més endavant, president de la Diputació. Posteriorment, i ja amb una carrera política de nivell estatal, va guanyar successivament els registres d’Elx i de Santa Pola, els quals no consta que atengués mai personalment però dels quals hi ha fonamentades sospites que va cobrar, com a mínim, fins a l’any 1998. Si volem portar la situació a l’esperpent i acabar-nos de fer una idea de la dimensió moral del personatge, només cal recordar les caixes de puros carregades de bitllets que, segons Bárcenas, aquest li portava mensualment al seu despatx.
Rajoy pertany a aquest tipus de servidors públics que en lloc de creure en l’estat del benestar creuen en l’estat del benefici propi. Són aquest tipus de polítics que es distingeixen per modificar lleis i reglaments per afavorir els amics i coneguts, que no dubten a forçar les lleis per treure’n un benefici partidista i que fan favors amb els diners de tots i després aquests favors els cobren en benefici propi. A Suècia, hi va haver una ministra que va dimitir perquè havia fet servir la targeta oficial per comprar dos toblerones en una botiga d’aeroport però, com va dir Josep Pla a Jordi Pujol quan aquest li va confessar que era partidari de la socialdemocràcia sueca: "Per molt que m’hi fixo, Pujol, no veig gaires suecs a Barcelona". Ni a Barcelona, ni a Pontevedra, val a dir.
