L’article 155 de la Constitució no deixa de tractar l’autonomia com una mena de concessió provisional. Avui te la dono, i demà, si et portes malament, te la trec. Què passa quan el govern d’Espanya se salta la Constitució i les lleis o afecta greument els interessos generals d’Espanya? Res. Se suposa, per algun designi diví, que el govern d’Espanya compleix la llei sempre. Perquè, en el fons, "és" la llei.
Per tant, no està previst fer res: qüestió de fe, i és una de les coses que expliquen per què fa anys que anem com anem, és a dir, malament. I quan un govern es tan incapaç, tan negat, que hauria de ser declarat "zona catastròfica", juntament amb gran part de la política espanyola i catalana, quin article de la Constitució apliquem? Ah, calla, sí, ja me’n recordo: el vot a les eleccions suposadament ho neteja tot i posa el comptador a zero, sense inhabilitacions (merescudíssimes en molts casos) ni majors conseqüències.
Però amb Catalunya hi ha una vàlvula de seguretat: el 155. Un article que admet un marge d’arbitrarietat immens, per cert. I després del 155, què hi ha? Algú ho sap? Si una creixent majoria passa del 155, i serà cada vegada més creixent, quin serà el següent pas? Molt simple: o els tancs o seure a la taula a parlar. No hi ha més. A això es redueix la gran política espanyola: en última instància, pensen, sempre els queda el 155.
L’arma definitiva, el botó nuclear. I problema resolt, oi? Amb grans aplaudiments des de la premsa patriòtica, per suposat: si tot falla, tenim el 155 i no ens tremolaran les cames… Si això no és "política zombi", una política que no sap ni vol saber que està morta…
