Es pot demanar a algú que s’immoli heroicament per la causa i s’ho jugui tot? No. Això és absolutament personal. Però sí que es pot esperar que, si plantes cara a un Estat, ho facis amb totes les conseqüències… i una mica d’intel·ligència, per suposat, per no rebre tots els cops en una sola tanda ni suïcidar-te en dos minuts.
La veritat és que, a la vida, només se’t creuen si pensen que vas a totes, si estàs absolutament decidit. Si no, estem en un altre terreny: el dels moviments tàctics, valents, sens dubte, però tàctics. Els desafiaments són una altra cosa.
Per tant, la jornada d’ahir més aviat tendeix a una mena d’empat, amb lleuger, molt lleuger avantatge, per als que volem una sortida democràtica (urnes, vaja) al bloqueig al qual hem arribat: independendentment del que votem, una amplíssima majoria volem votar. I molta, moltíssima gent, fins i tot els que ni hem votat ni votarem Mas, trobem impresentable i provocativa l’escena d’ahir. Total, el 9-N va acabar amb empat també: el referèndum seriós va reduir-se a procés participatiu festiu, per tant mitja victòria per al govern Rajoy, ja posats a admetre la realitat. I el 27-S també diu això: empat. Segurament, ens esperen molts més empats sense un desempat clar, que només podrà ser a les urnes i sense subterfugis, trampetes ni mitges tintes. Caldrà esperar al 20-D? Probablement. Amb moltes esperances? Poques.
Despertarem de les festes de Nadal i el dinosaure encara estarà allà, mirant-nos. Esperant. I amb uns quants dies més com el d’ahir, cada vegada estarà més clar cap a on tendirà el desempat.
