Què és el que atorga a un home o a una dona el poder d’ensenyar/educar un altre ésser humà? On es troba la font, l’origen de la seva autoritat? Són preguntes que fan rumiar. Sigui com sigui, aquests homes i aquestes dones són els mestres i els professors. La professió de mestre abraça un ampli ventall de diferents maneres d’exercir-la: “Des del pedagog destructor d’ànimes fins al mestre carismàtic” (G. Steiner. “Lecciones de los maestros”). Efectivament, hi ha mestres i professors que han fet mal físicament i psíquica a alumnes; ara bé, la majoria d’ells han establert amb l’alumne un procés de relació, d’acceptació, de mútua confiança, fruit de la qual el mestre aprèn de l’alumne i aquest del mestre.
El prototipus d’aquest mestre és Sòcrates. Sobre l’ofici de mestre/professor, ell ens diu que un educador és un excel·lent llevador, el col·laborador, el facilitador del part, perquè ajuda que aflorin les potencialitats de l’alumne. Així com en una llavor, diu Sòcrates, romanen unes possibilitats de producció adormides que en una terra preparada germinaran i donaran fruit, així també en qualsevol alumne hi ha latent una enorme quantitat de potencialitat que, si s’activa, pot fer del nen/noi un artista, un metge, un ciutadà… L’autèntic educador no fa més que posar unes condicions externes, ja que, realment, cadascú és mestre de si mateix. És l’alumne qui, com la llavor, ha de créixer, brotar, florir i fructificar amb l’ajut extern del mestre mitjançant el cultiu, l’adob, el reg, la poda…
Seguint en aquesta mateixa línia, L. Milani, el fundador de l’Escola de Barbiana, afirma sobre l’ofici de mestre que el diàleg fon dues experiències: el mestre sap tot el que sap l’alumne i aquest sap tot el que el mestre sap. Arriben junts a la veritat amb minúscula. Un exemple de la grandesa d’aquest ofici -tan poc respectat- ens el narra l’escriptor francès Daniel Pennac a “Mal de escuela” referint-se a si mateix quan era alumne: “Los profesores que me salvaron -y que hicieron de mí un profesor- eran adultos enfrentados a adolescentes en peligro. Se zambulleron. No lograron atraparme. Se zambulleron de nuevo, día tras día, más y más (…) y acabaron sacándome de allí. Y a muchos otros conmigo. Literalmente, nos repescaron. Les debemos la vida”.
Tanmateix, aquest noble ofici d’educador costa exercir-lo cada cop més, ja que les polítiques educatives afavoreixen més el paper de formadors professionals per al mercat que no pas el de persones i ciutadans reflexius i crítics. Certament, l’utilitarisme econòmic ha envaït, afirma N. Ordine a “La utilitat de l’inútil”, espais on no hi hauria d’haver penetrat mai, com les institucions educatives.
Es pot pensar, però, en una escola per a la vida més enllà del mercat? Crec que sí. És possible una educació que relacioni el que es fa a l’escola amb el que passa a fora. Per la qual cosa cal conèixer les conseqüències que el sistema polític i econòmic establert genera en la vida de les persones i dels pobles a causa de la precarietat del sistema social i laboral.
Certament, l’educació es refereix a activitats humanes, a relacions entre els homes; aquestes activitats i relacions es poden fonamentar en el valor de la justícia, de la democràcia i de la igualtat o bé en l’abús del poder, en la dictadura del mercat i en les diferències socials. Qui educa ha d’escollir, qui escull es compromet.
Una escola neutra no procura cap mitjà per transformar la realitat. Aquest és el poder que pot tenir “l’escola per a la vida”. I aquest és el difícil ofici de mestre, el de guiar els nois pel fil de la navalla: per un costat, educar-los en el sentit de la legalitat; per l’altre, en la voluntat de millorar les lleis, és a dir, en el sentit polític ( L. Milani).
L’autor és filòsof
