Fins al 22 d’octubre té el públic la possibilitat d’assistir a la representació de l’òpera de Giuseppe Verdi (1813-1901) "Nabuccco" al Gran Teatre del Liceu. Amb aquesta peça s’inaugura la temporada d’òpera 2015-2016. La direcció musical és de Daniel Oren i la direcció escènica de Daniele Abbado. En aquesta versió els temps bíblics es traslladen a l’holocaust jueu del segle XX, amb un vestuari que remet als anys trenta del segle passat i un exercici de fredor intel·lectual net i minimalista, de manera que no hi ha ni rastre de casaques nazis. La força del moviment de les masses humanes omple l’escenari, d’una banda el cor i els cantants i per una altra la projecció d’una pel·lícula on es duplica el moviment escènic quan les dues masses humanes es creuen, es posa en marxa una relació carregada de significació en aquesta òpera plena de significat polític.
Verdi va ser el gran impulsor de l’òpera de la segona meitat del segle XIX. "Nabucco" pertany a la seva primera etapa anomenada patriòtica. Per a aquesta òpera es necessita una soprano extraordinària, un baríton de gran personalitat i veu i un baix que doni sobrat els registres. Tal és el cas del repartiment que presenta el Gran Teatre del Liceu: Ambrogio Maestri, Martina Serafin, Vitalij Kowaljow, Roberto De Biasio o Marianna Pizzolato.
"Nabucco" mostra la història del poble jueu i com a element metafòric per mostrar un punt de vista fort del poble oprimit, el moment estel·lar del cor: "Va, pensiero", el tercer acte, un dels passatges corals més escoltats de tots els temps. El Cor dels esclaus jueus: "Va, pensiero, sulláli dorate" / Vola, pensament, amb ales daurades ", sol interpretar-se com un cant contra l’opressió estrangera, els italians els van utilitzar com a bandera del seu nacionalisme. Gairebé des de l’estrena de "Nabucco" (Milà, 1842), es va constituir en una mena d’himne nacional dels italians davant la dominació austríaca, una música plena d’esperança i de vigor.
La paradoxa és que qui canta sigui un cor de presoners per reivindicar la llibertat i la resistència a tot tipus d’opressió des de l’energia magnètica. A Itàlia aquesta òpera va ser el símbol del Risorgimento. A partir d’aquí els directors han tingut via lliure per col·locar el moment històric oportú d’aquest enfrontament o d’aquesta dualitat de llibertat i opresió. Entre opressors i oprimits. A l’estrena van ser convidats gairebé tots els polítics del país i entre ells el President, un moment abans de començar la representació una veu anònima va cridar: "Visca el president" i el Gran Teatre del Liceu en massa va prorrompre en aplaudiments. Sens dubte aquesta òpera es presta a establir paral·lelismes polítics.
Una gran lliçó filosòfica sembla donar-nos Verdi per a qui sembla infondre al patiment virtut. La moral i l’ètica juguen en escena a través de les veus femenines de les filles de Nabucco. La Bíblia constitueix el fonament d’aquest drama. L’esclavitud dels israelites a Babilònia i el seu alliberament ha estat representda amb freqüència pels artistes occidentals, des de la pintura, a la música, passant per l’òpera.
Aquesta obra com tantes al llarg de la història de la creació humana del pensament racional planteja el tema de la recerca de la llibertat per a un poble. Relata la tensió bèl·lica entre el poble jueu i l’opressiu regne d’Assíria, comandat per Nabucco, que busca envair Jerusalem. Nabuco tenia dues filles, Fenena i Abigail, Zacaries, el líder dels jueus, segresta a Fenena per negociar amb Nabucco, i confia la seva protecció. Però finalment, Ismael un jueu que mantenia un amor secret amb Fenema, la va alliberar per evitar la seva mort. A patir d’aquí es barregen els intents del poble jueu per alliberar-se, amb l’ajuda clandestina de Fenema, i els intents d’Abigail de fer-se del poder del seu pare. Abigail descobreix que és una esclava i desafia el pare. Al final Nabuco frena els deliris despòtics d’Abigail i permet l’alliberament dels jueus. Abigail se suïcida amb verí.
El major nombre d’aplaudiments de la nit se’l va endur el cor que va tenir i té cada nit un d’aquests moments memorables en la història del cultura humana que fa que la veu humana voli amb ales d’or.
