N’hi hauria per riure si tot plegat no fos per plorar. Que el TSJC es queixi de les manifestacions a les seves portes i reivindiqui la seva "independència judicial" no és molt més que un acudit dolent. Evidentment, que les conselleres o el president vagin acompanyats a declarar és un acte de pressió. Sí. Un acte legítim i legal, ves tu per on, agradi més o menys. Com manifestar-se i protestar, amb permís de la "ley mordaza" del govern del PP. La democràcia té aquestes coses, una llàstima, sí, ja se sap… Quantes vegades veiem els jutges emprenyar-se amb el govern espanyol i les seves intolerables intromissions en la sagrada independència del poder judicial? Mai. Més que res, perquè el poder judicial és una delegació del poder partidista de torn, popular o socialista o el que sigui, i perquè cal tenir molt, molt valor, i una cara molt dura, per sostenir que en aquest país el poder judicial és independent. Molt simple: no n’és, està absolutament sotmès al sistema bipartidista, i als seus pactes amb els nacionalismes autonomistes, amb alguna excepció. Els partits han colonitzat la justícia, els mitjans de comunicació, la banca, les grans corporacions empresarials… I així anem, sense contrapesos, que són la clau de la democràcia. O enviant els inspectors d’Hisenda als disidents. Aquest és un sistema malalt i corcat, justament per això. Independentment (maleïda paraula…) de la legalitat o no del 9N, que no va passar de ser un castell de focs, el govern català es mereixeria almenys una justícia in-de-pen-dent que jutgés això. Però no. Qui jutja és el govern espanyol. Aquest és el truc. Jo faig la llei, poso els jutges, et jutjo i et dic que, si tens "dallonses", canviis la llei, pels canals "democràtics", per suposat. L’imperi de la llei, en diuen, i no se’ls escapa el riure. O almenys no en públic. Té el seu mèrit, sí.
