DIJOUS vinent, 15 d’octubre, se celebra la festa de santa Teresa de Jesús, mística, reformadora del Carmel i doctora de l’Església. Es clou, amés a més, l’any dedicat especialment a ella i el Jubileu teresià amb motiu de celebrar-se el cinquè centenari del seu naixement.
La història d’aquesta dona és apassionant i comença amb el naixement d’una nena d’Àvila, Teresa de Cepeda i Ahumada, que vingué al món el 28 de març de 1515 i el deixà el 4 d’octubre de 1582 a Alba de Tormes. En la seva vida i després de morta ha atret rere seu innombrables deixebles; n’hi ha prou amb citar dos exemples del segle XX: la filòsofa i mística Edith Stein, que prengué el nom de Teresa Beneta de la Creu quan es va fer monja carmelita de clausura, i el d’Agnès Gonxha Bojaxhiu, que prengué el nom de Teresa de Calcuta, entregada als més pobres.
A la nostra diòcesi hem viscut aquest Any Jubilar i, com que tenim dos monestirs de Carmelites Descalces, hem celebrat amb diversos actes el Jubileu teresià. És una riquesa de fe molt gran poder comptar a la diòcesi amb aquestes comunitats religioses que uneixen la contemplació, la pregària i el treball en la seva vida diària i que ho viuen amb la pau, la serenitat i l’alegria d’aquella gran fundadora. Les persones de vida consagrada són com estels en un món en tenebres que està cercant com orientar-se. A través de la pregària i la serenitat ens assenyalen el sentit de la vida que no és altre que el que reflecteix aquell poema de la santa que ha passat el lema del Jubileu teresià entre nosaltres i que diu així en la seva llengua original: ” Vuestra soy, para Vos nací. ¿Qué mandáis hacer de mí?”.
Teresa de Jesús ha passat a la història de l’espiritualitat com una gran mestra de l’oració. Què és l’oració per a Teresa? Quelcom elevat i senzill a la vegada: “No es otra cosa oración mental, a mi parecer, sino tratar de amistad, estando muchas veces tratando a solas con quien sabemos nos ama” (Vida, VII, 5). Teresa esgrimirà l’argument definitiu per animar els qui tenen por d’emprendre el camí de la pregària; “A los que tratan de oración el mismo Señor les hace la costa, pues, por un poco de trabajo, da gusto para que con Él se pasen los trabajos” (Vida, VIII, 8).
L’oració és un camí d’amistat amb Déu que demana silenci, soledat i interiorització. En aquest camí també és imprescindible l’entrega generosa, perquè com diu la santa: “Dios no se da de Sí del todo, hasta que no nos damos del todo”. La pregària transforma el cor de la persona, l’omple de pau i desemboca en el servei al proïsme. L’oració, per a Teresa, és cordial, adreçada a l’amor, perquè -són les seves paraules- “el aprovechamiento del alma no está en pensar mucho, sino en amar mucho” (Fundaciones, V, 2). I en un altre lloc ens avisarà que “no está el amor de Dios en tener lágrimas (…) sino en servir con justicia y fortaleza de ánimo y humildad” (Vida, XI, 13).
Viure l’amor de Déu servint els altres amb humilitat, justícia i fortalesa d’ànim. És un bon resum i un bon propòsit que ens quedarà del Jubileu teresià que conclourem dijous vinent.
Les persones de vida consagrada són com estels en un món en tenebres que està cercant com orientar-se
