És un imperi alemany? No, no del tot, però en part sí. I França, que té un govern que governa, i no aquestes coses que tenim al sud dels Pirineus, ha mogut fitxa. Una fitxa aparentment en clau de respecte al medi ambient, però també una fitxa estratègica. A més de no fer el ridícul com el govern espanyol (i el català i el de Navarra), més pendents de fer-li la pilota a VW-Seat que de defensar els interessos dels ciutadans.
Doncs això, que primer posen en marxa els mecanismes legals, i després surt la ministra Segolène Royal i diu que cal reduir dràsticament els motors dièsel que circulen per França. En una sola jugada, ha fet política nacional i ha mogut peça en la geoestratègia europea: França li toca els nassos a Alemanya, tan creguda, tan segura que no estem entenent tot el profit que treu de la crisi i tot el plaer que obté de considerar, a sobre, que la resta d’europeus som una colla de ganduls de segona. Per això ara subvencionaran més els cotxes a gasoil i augmentaran els impostos, amb una lleugera reducció envers els de la benzina.
Brillant i oportunista, com s’espera que de tant en tant sigui un govern que governa. Aquí els tenim entretinguts amb referèndums i eleccions, pendents de tot menys de governar, i així ens va. La magnífica reacció del govern Rajoy i del govern Mas (clar, a veure qui ara li toca els nassos a la Merkel, oi?) ho diu tot sobre la mena de país que ens prometen.
És el que té pensar només en la bandera, l’urna i la cadira, que t’acabes oblidant de per què hi seus… A França, i a Alemanya, no, vés tu per on, mira que n’arriben a ser, de rarets…
