Segons llegeixo a la premsa, "aquest diumenge, a les dotze del migdia, els Minyons de Terrassa celebraran la primera diada de la Nova Atenes davant la façana de l’edifici modernista de la Masia Freixa, obra de l’arquitecte Lluís Muncunill, i dels jardins adjacents, dissenyats pel pintor Rafael Benet, que formen part de l’actual parc de Sant Jordi de Terrassa, la seva situació no és casual, sinó que respon al desig dels Minyons de Terrassa de reivindicar els valors noucentistes de principis del segle XX, que veien en la ciutat de Terrassa no només un motor industrial on imperaven el fum i les xemeneies de les fàbriques, sinó el bressol de tota una notable activitat en els àmbits de les lletres, les arts, la cultura, l’educació, etcètera". En acabar de llegir la notícia periodística he pensat de seguida en Paulina Pi de la Serra. Què n’hauria dit, del fet que els Minyons reivindiquin el Noucentisme i l’orsiana Atenes catalana? El mite de l’Atenes catalana va ser ella qui el va instal·lar en l’imaginari col·lectiu dels terrassencs dels anys setanta i vuitanta a través de les seves conferències, col·laboracions radiofòniques i, sobretot, del seu monumental llibre L’ambient cultural a Terrassa, 1877-1977, on fa repàs d’aquells anys culturalment únics i dels seus protagonistes, molts dels quals va conèixer personalment o a través del testimoni del seu pare. He pensat en la Paulina i m’hauria agradat tenir-la un cop més al davant per poder-l’hi preguntar. Estic segur que, fent ús de la seva llegendària ironia, m’hauria contestat alguna cosa així: "No és que cregui que una colla castellera no pugui encarnar els ideals noucentistes continguts en els cèlebres ‘mots d’ordre’ orsians: ‘arbitrarisme, humanisme, civilitat, consciència de la ciutadania, exotisme, ritme, palpitació del temps’, però em costa més de veure com poden combregar els Minyons amb altres mots d’ordre orsians com ‘art aristocràtic, imperialisme, dirigisme’ i, sobretot, ‘idea de Maria-verge’".
Com deia, Paulina Pi de la Serra va instal·lar en l’imaginari de tota una generació la idea de l’Atenes catalana i va ser Jaume Aulet, vint anys més tard, qui, en un article esplèndid publicat a la revista Terme, es va encarregar de desinflar el globus atenenc i demostrar-ne el recorregut real. No entraré en detalls del que afirmava la Paulina i el que matisava el Jaume Aulet. El que em sembla cert i demostrable és que si Terrassa en algun moment va merèixer l’emfàtic nom que li va adjudicar el Pantarca fou -a banda de perquè algú li devia pagar un copiós sopar- perquè en aquell temps es concentraren en la nostra ciutat una sèrie de gent que tenia una gran curiositat cultural i molts diners per satisfer-la i això és per als artistes com la mel per als óssos. Alguns d’aquests artistes que vingueren foren noucentistes perquè molts dels seus amics-mecenes es congriaven al voltant de l’Agrupació Regionalista, molt propera a la LIiga -el mateix pare de Paulina Pi de la Serra era parent i amic de Prat de la Riba- , però també van venir modernistes com Alexandre de Riquer, avantguardistes com Salvat-Papasseit o indefinibles com Francesc Pujols. És vertitat, tanmateix, que el seu gruix es podria arrenglerar en el Noucentisme, no tant en el corrent estètic com en el de política cultural, perquè durant un temps va ser la ideologia cultural hegemònica i perquè els seus van ser els primers intel·lectuals professionals i aquí, insisteixo, hi havia diners per gastar en cultura i ganes de gastar-los.
Es pot parlar avui dia de Terrassa com de la nova Atenes catalana, com sembla que volen fer els Minyons? Talent artístic no en falta però em sembla veure més artistes terrassencs que surten de la ciutat a la recerca de mecenatge que no pas artistes forans que n’hi vénen a buscar. Parlo del mecenatge privat, el mecenatge públic, com va afirmar Fumaroli, ha produït molts Julis II i cap Miquel Àngel.
