Això de fer campanya a base de ballaruques té tots els números per posar-se de moda. Iceta va marcar (sembla que força espontàniament, però vés a saber) la tendència, de forma brillant: una mica de ball desencadenat va tenir la virtut de fer-lo humà, proper. Tensions fora, ballem una mica amb la música "a tope", i ja veurem com ens va. Pensar que el van votar per les ballaruques és menystenir la intel·ligència (ja força menystinguda) dels votants, però sens dubte que desperta algunes simpaties.
La normalitat dels polítics és sempre d’agrair, perquè diu coses importants, excepte quan és un producte de màrqueting. Depèn. Ara ja tenim la Soraya apuntada al club de les ballaruques. El que faltava. I Rajoy, al de les canyes de cervesa: a veure qui és més simpàtic, qui petoneja més nens i nenes, qui fa el numeret amb més gràcia…
Però què és això? Unes eleccions o l’enèsim concurs idiota de la televisió? Com que la lluita pels titulars potents és molt complicada (i no és qüestió només de saber fer titulars, sinó de tenir alguna cosa al darrere), ara comencem a transitar cap a la lluita per la imatge simpàtica, propera.
Et despertes un dia i et trobes el candidat al teu llit, amb lleganyes i un pijama horrible, demanant-te que li facis un cafè… I com que és tan natural l’he de votar? O perquè alguna agència li ha recomanat que balli a l’escenari, que ara es porta molt?
Americanitzar les campanyes és una de les pitjors coses que ens poden passar. I acabarà passant. I això inclou les escenografies independentistes, que formen part d’un altre catàleg d’imatges impactants, emocionants. Icones multimèdia, globals i efímeres. Com si no tinguéssim res de què parlar…
