Crec molt en el contingut dels adagis. Davant la incertesa de qualsevol situació vital, sempre en trobes un d’adient. És llavors que pots tibar del sarró. Mai no defrauda. Dic això tot pensant, de manera molt concreta, en molta gent solitària i aïllada. Fins i tot, en el cas inversemblant de gent ben posicionada socialment.
Ja no es tracta de voler anar contra corrent. Essent una opció respectable, diria que som davant de posicions personals molt introvertides. Fins i tot, sovint, amb perfils d’un baix nivell d’autoestima.
S’ha batejat la societat del segle XXI com la de la comunicació. Les noves tecnologies han sacsejat el camp de les relacions interpersonals. Qui hauria imaginat -fa menys de deu anys- el domini aclaparant dels SMS, WhatsApp, correus electrònics o xarxes socials?
El problema rau, en bona part, en el fet que molta gent s’ha deixat emportar per aquest vendaval. Sense cap mena de limitació. Si abans tenien poc criteri, ara el poden perdre del tot… Per contra, però, també et trobes amb gent que no vol saber res de la gran majoria d’avenços en aquest camp… És ací, justament, que se m’acut un proverbi persa: "La sorra del desert, per al viatger fatigat, esdevé el mateix que una conversa incessant per a l’amant del silenci".
Tampoc no voldria establir posicions antagònicament excloents. Com aquelles que es derivarien del "caixa o faixa, tot o no res, sí o no"… Un terme mitjà sempre ha d’ésser possible. En el ventall de colors que configuren l’arc de sant Martí, passar del blanc al negre implica un munt de matisos… Que van més enllà de circumscriure-ho exclusivament a tons grisos.
Hi ha gent que se sent rara. Que només es troba bé dins del seu propi món. Gairebé diria que s’ha construït una closca del tot opaca i poruga. En tots els sentits. Arribats ací, es troben -a més a més- amb l’agreujant de sentir-se menystinguts o ridiculitzats per altres persones d’un suposat tarannà més transparent. Aparellat, tal vegada, amb perfils d’orgull, egocentrisme i poca coneixença personal.
Tant en un cas com en l’altre, voldria defugir els estereotips. Crec que ni tan sols em conec a mi mateix. Per tant, difícilment em puc veure amb ànims d’encasellar el meu proïsme. La fondària de qualsevol perspectiva de l’entorn seria fàcilment qüestionable.
En el món actual, és paradoxal concloure que la responsabilitat de les característiques alienes la tenim nosaltres mateixos. Tots ens contemplem el propi melic. Veiem -en el mirall dels altres- allò que som nosaltres mateixos. En el sentit d’un altre refrany, ben eloqüent: "Cree el ladrón que todos son de su misma condición"…
I, quan un mateix ja no s’accepta, menys encara es pot estimar. Li manca el sentiment de la confiança, de l’autocomplaença… Aquest i no cap altre és el motiu cabdal que fa que molta gent s’amagui. Agafa trets d’anacoreta i opta per allunyar-se. Àdhuc de l’objectiu de cercar el concepte de la felicitat, del qual hauríem de suposar la universalitat per a tothom.
En aquesta tessitura, m’agradaria veure i viure un món més solidari. Més obert. Amb menys desigualtats.
Prou que sé que, en la vessant econòmica, sempre n’hi haurà. Que em titllaran de somiatruites. El que m’entristeix molt, tanmateix, és copsar la solitud d’aquells que la volen…
…A la pràctica, gairebé igual com ho pintava en Borges: "Estic sol i, mentrestant, no hi ha ningú al mirall".
