Quan el diumenge dia 27 de setembre es va acabar el recompte dels vots electorals, vaig tenir la satisfacció que Junts pel Sí havia guanyat àmpliament la contesa, malgrat que no s’havia aconseguit la majoria del "sí" per al plebiscit. No obstant això, la meva sensació negativa es veia contrastada amb l’alegria manifestada com a guanyadors absoluts. Quan al matí de dilluns em van arribar els diaris, vaig fer números amb els vots aconseguits pels partits independentistes i, realment, van confirmar que s’havia guanyat en escons, però el plebiscit no havia superat el cinquanta per cent necessari per demostrar a les institucions internacionals que més de la meitat dels ciutadans que havien anat a les urnes volia la independència. Si fem una mica d’història de com ha anat aquest procés, cal recordar que el president Mas, en vista de les continuades manifestacions dels ciutadans demanant la independència, va sol·licitar fer una consulta legal en què els catalans poguéssim expressar, amb un sí o un no, la voluntat de gaudir d’Estat propi. Davant de totes les negatives, entrebancs i amenaces del govern de l’Estat per la seva celebració, el president Mas va decidir convocar unes eleccions autonòmiques, per a les quals estava autoritzat, i convertir-les en un plebiscit, en què la majoria es decantaria per un sí o un no; inicialment, el president Rajoy no va acceptar que fos un plebiscit sinó unes meres autonòmiques; passat el temps i l’arrencada campanya electoral, aquest mateix president va comprendre que resultava una consulta compromesa a nivell europeu i mundial i, de bones o males maneres, ha posat tots els obstacles perquè la nostra ciutadania desistís del "sí". El resultat ha estat que la ciutadania ha donat el suport autonòmic als partits independentistes d’una manera clara i decidida, però el nombre de votants del "sí" no ha superat la suma de tots els altres, per tant l’esperat plebiscit no s’ha guanyat. Tot i que moralment es pot justificar que, darrera d’altres partits que no s’han identificat com a clarament independentistes, hi pugui haver ciutadans que ho són, davant dels organismes internacionals no té suficient valor, entestar-nos en el contrari no deixa de ser una ingenuïtat. Números canten.
El fet que Junts pel Sí no gaudeixi d’un nombre d’escons suficient per elegir president, i per tant designar Artur Mas, fa necessari el suport de la CUP, l’altre partit independentista, però que s’oposa radicalment a votar Mas. Tot això suposa una sèrie de negociacions que s’estan portant a terme sense saber com acabaran. El cert és que la CUP, que ha mostrat durant la campanya electoral una imatge simpàtica, no amaga una filosofia antisistema totalment radical i fora d’Europa que, en cap cas, lliga amb un entorn polític convencional i qualsevol condició que pugui posar, difícilment, pot enllaçar amb el tarannà de Junts pel Sí; encara més, pot ser una dificultosa càrrega per al nou govern, que té marcat un full de ruta prou dificultós per dur-lo a terme en el temps previst. Potser amb els resultats no massa generosos en el recompte de vots independentistes caldrà fer unes pautes que s’adeqüin a les eleccions generals.
No puc estar-me de comentar la pressió que en tot moment ha exercit el govern Rajoy sobre els alts tribunals de justícia que, emparant-se en les denúncies de Manos Limpias, en convivència amb la fiscalia de l’Estat, ha marcat el temps i les pautes de les reso- lucions, adaptant-les a la seva convenièn- cia.
El cas més exemplificant és que el propi ministre de Justícia, Rafael Catalá, després de declarar la separació de poders, es va responsabilitzar i defensar que la data de la citació d’Artur Mas, arran del 9-N, fos després de les eleccions per no distorsionar la campanya.
Ens esperen dies llargs i neguitosos per arribar a acords, però en cap cas poden apartar-se de l’esperit amb què es va convocar la pregunta sobre la independència.