Mentre els polítics catalans ens obsequien amb el lamentable espectacle de sempre (amb dues o tres excepcions honorabilíssimes), aquest estira-i-arronsa tan català, tan sense sentit ni visió de res, Pedro Sánchez s’entreté a divagar sobre l’única oportunitat que té Espanya de reconduir la crisi catalana i constitucional. La veritat, és de les poques esperances que ens queden, fins i tot en un probable escenari en el qual el bipartidisme (columna dorsal de la transició) se’n vagi a fer punyetes definitivament.
Perquè si l’espectacle català és patètic, el madrileny no ho és menys… Van tard, molt tard, no han entès res i cal molta, molta fe per imaginar que entendran alguna cosa. El tema de la paraula "nació" és un termòmetre. Sánchez busca sinònims, de moment es queda amb "singularitat" i com a molt arribarà a "comunitat nacional". O pilotes fora: el Parlament català ha dit que…, però nosaltres traduïm això altre… Creu que "nació" és paraula-trampa, i té raó, en part, i molta covardia, també. Nació, blindatge per a les retallades arbitràries, solidaritat en les dues direccions, respecte al castellà, capacitat de reconèixer una cultura hispànica comuna, acceptar la complexitat i la indefinició, lleialtat mútua… Aquests són els conceptes al darrera dels quals hi ha grans, immenses majories. Clar que és possible encara encaixar, canviar, pactar… Però no serà així eternament. Per una banda i per l’altra, i també per la del mig, hi ha marge. Justet, però n’hi ha. Això sí: dient les coses pel seu nom, fent les coses amb valentia i gosadia, reconeixent, construint… Permeten la política catalana i espanyola esperar això? Racionalment, no. Però a vegades, en el darrer moment, es produeix el miracle… O el desastre. Ara per ara són probables els dos.
