La imatge és impactant: uns directius d’Air France van sortir sense camisa i descorbatats després d’una reunió sindical en què presentaven el pla d’acomiadaments de l’empresa. El vídeo es troba fàcilment al Youtube. Molt didàctic: no és en absolut una apologia de la violència, sinó de la decència. La reunió va acabar com el rosari de l’aurora, que és com a França de tant en tant acaben certes coses. Per això cal anar amb peus de plom. Les vagues solen ser serioses, la gent no tolera que els prenguin el pèl, les privatitzacions no funcionen com a Espanya (és a dir, són robatoris, però infinitament menys descarats) i les retallades, els austericidis i les reduccions del benestar no poden esperar la passivitat i la submissió de la gent. Les coses van d’una altra manera. D’aquí les imatges, tan simbòliques, dels directius descamisats i fugint: allà s’ho pensen dues o tres vegades abans d’intentar aixecar la camisa al poble. No és un país perfecte, clar que no, però no sé, jo diria que a la immensa majoria no li va tan malament com aquí. Ni de lluny. El secret no és altre que, en última instància, una consciència molt clara dels drets dels ciutadans. Sí, és un país centralista i a vegades malencarat, però funciona. I aguanta el model del benestar: França és l’autèntic objectiu dels que es volen carregar tot el que significava Europa. Acostumats com estan que la gent accepti resignadament qualsevol malifeta o estafa, els amos de l’univers al·lucinen: au, vés tu i a veure si fas passar els francesos per l’arc de triomf…
Aquí és infinitament més fàcil, Catalunya inclosa: som tan espanyols i resignats com el que més. Segur que la crisi d’Air France acabarà molt diferentment de com hauria pogut ser sense aquestes escenes impagables.
Mentrestant, aquí, anem fent, cridant molt, sí, però deixant-nos fer tots els gols.
