Catalunya és un país de pime. Quasi no té empreses grans, i les necessita molt. Terrassa és una ciutat de pime i microempresa i no té empreses grans i les necessita molt. La diferència entre Catalunya i Suïssa o Àustria o Holanda és aquesta, quasi no tenim empreses de referència mundial. La manca d’empreses grans i especialment la manca d’empreses en què decisions de gran impacte en desenvolupament i ocupació es prenguin des d’aquí és un gran handicap, tant per a Catalunya com per a Terrassa.
Terrassa no ha tingut mai empreses globals de gran dimensió. Havia tingut empreses tèxtils importants com Sala i Badrinas, com Fontanals, com l’Anònima, moltes d’elles de cicle integral. Totes van tancar en els anys vuitanta. També havia tingut l’AEG i l’Agut en el sector del metall. Per sort, encara li queden algunes empreses grans de serveis, com Mútua, l’Hospital de Terrassa o la Mina d’Aigües, o empreses industrials com Ficosa i Circutor (a Viladecavalls), Cirsa, Lamp o Telstar. Al final que institucions públiques com l’Ajuntament i la Universitat siguin els principals ocupadors ja ho diu tot. Els grans jaciments d’ocupació eren industrials i ara tenim ciutats escorades als serveis. La importància de les empreses grans no és només que ocupen molta gent sinó que vertebren al seu voltant moltes petites empreses i donen recorregut a start-up i emprenedors a qui poden permetre escalar millor els seus creixements. Recordeu a Terrassa la quantitat de “drapaires” que vivien de ser els complements de producció de les empreses tèxtils mitjanes i grans. Sense empreses grans tot és més complicat. Les institucions són més febles i en general costa més pensar en gran. Les empreses grans, especialment si són empreses globals, poden tibar de les mentalitats i les capacitats de l’entorn. Les pimes estan molt bé, però estan millor si poblen un paisatge econòmic vertebrat per grans empreses. És com els jardins, si tot és gespa, tenen menys gràcia.
Un dels principals reptes del futur és com tornar a generar ocupació. El progrés de les tecnologies exponencials fa que les empreses digitals que lideren el món facturin molt més però ocupin molta menys gent que les empreses tradicionals. I això passa quan la robòtica o la impressió 3-D estan en la seva fase prehistòrica. Abans podíem pensar que, si no érem capaços de crear empreses grans, sempre quedava l’opció d’atreure multinacionals que donessin feina, com va passar amb les empreses asiàtiques d’electrònica en els anys vuitanta. Ara això cada cop és més complicat. On són els nous jaciments de feina? En els emprenedors i les start-up? Fins ara, no. El seu impacte és més qualitatiu que quantitatiu.
Com creem ocupació és un dels principals reptes que tenim com a societat i com a ciutat. Mereix debatre el just però sobretot requereix actuar i ajudar aquells que poden fer créixer els projectes que ja existeixen o nous projectes amb capacitat d’escalament i impacte. És urgent i és estratègic. Però no ho resoldrem fent plans estratègics ni fent declaracions institucionals de bones voluntats. Cal crear agendes público-privades i privades-privades que permetin accelerar l’aprofitament de determinades oportunitats. No hi ha altra opció. Cal ser molt pragmàtic i entendre que l’agilitat és un component fonamental de les accions de dinamització econòmica territorial. Per descomptat que si el camí que es triés fos posar pals a les rodes, afeblir el que ja tenim i no tenir sentit del tempo que avui requereix la lògica empresarial només aprofundiríem més en les nostres contradiccions.
Necessitem empreses que creixin si volem tenir una societat i una ciutat equilibrades. Òbviament no es pot créixer sense respectar totes les regles i sense pensar en el paper de l’empresa a la societat, però si no es creix no hi ha ocupació sostenible.
Tots no podem acabar treballant a l’Ajuntament. Algú ha de pagar impostos des del sector privat, si no l’equilibri es trenca i l’empobriment és general.
Ja sé que estem distrets, però em sorprèn que no parlem quasi gens d’aquestes coses. No sé si allò de l’Àgora ja ho han tancat o encara dura. En tot cas, més que debats, em sembla que hem de crear agendes que ajudin a crear ocupació de qualitat. És una responsabilitat de tots.
