L’Adrián, un noi sevillà que tenia divuit anys el 2008, va robar una nit una bicicleta del "bicing". No va trencar cap candau, estava abandonada. La bici era temptadora i la va agafar. Cagada. Aquella matinada la Guàrdia Civil el va enxampar mentre pedalava per Sevilla amb un col·lega de disset anys, un menor. La bicicleta estava valorada en 1.700 euros, devia tenir pedals amb diamants i turqueses i un seient de pell de rinoceront africà, caçat il·legalment, per suposat…
Aquell noi, que no era un perillós delinqüent, fa dos anys que treballa a un restaurant mexicà i el "jefe" n’està content. Però ara, ara, la justícia li cau al damunt amb tot el seu pes: ha d’anar sis mesos a la presó. L’Adrián té una dona en atur, un fill de dos anys i un nadó de vuit mesos. I ha d’anar a la presó: un jutge acaba de desestimar la suspensió de la pena, mentre ell demana l’indult, a la desesperada.
Què diu la sagrada Constitució sobre aquestes coses? És recomanable una lectura, perquè no està tan malament… Però què passa? A la garjola, per lladre. "El lladre de bicicletes", de Vittorio de Sica, en versió espanyola: sembla que el guió i els personatges no tenen res a veure, però és just a l’inrevés. Van del mateix. I mentrestant els Millets i Ratos i els Pujols i els Bárcenas i tants altres, i els seus socis i còmplices necessaris, "tan campantes". Molt hispànic i molt edificant, tot plegat… Que sí, que això és un "Estat de dret", i que sí, que som iguals davant la llei… Ens diran que és un cas excepcional. Però no. És la norma.
Aquest és el país que estem deixant que ens facin. A la seva mida. Amb la llei, per suposat.
