Aquesta és una de les conclusions més evidents. Val per a Catalunya, però també per a Espanya, per suposat. Està claríssim que ningú no pot parlar com si tingués la representació exclusiva de Catalunya. Continuen fent-ho, clar, és el costum, però la realitat de les urnes desmenteix una i altra vegada els que s’entesten a parlar com si tinguessin posem que el 70% dels vots.
Vivim, per sort, en un país complex, la qual cosa no vol dir que estigui esquerdat, dividit o barallat. Complex. Hi caben els que imaginen "presidències corals" per a la Generalitat o els que es pensen que tenen una mena de dret diví a dominar el país i presidir-ho tot, sense que en realitat tinguin prou vots com ni per somiar-ho. Fins i tot els de la sagrada unitat de la pàtria.
Més enllà de qui hagi guanyat o perdut, i dels embolics i pactes i teatre dels dies següents a unes eleccions, el missatge més clar (i el que menys els interessa entendre a la majoria de polítics) és que ni hi ha dos blocs ni tres ni quatre, que la realitat és més complexa, que admet més matisos, i que caldrà seguir parlant tots amb tots. Aquest sí que és el gran canvi de fons: apareixen noves formes, noves possibilitats, que fa quatre dies haurien estat impensables. És com si haguéssim canviat de segle o d’època, tot i que arrosseguem molts vicis i tics.
Un nou país, sí, però no d’una única manera. A Madrid els costarà entendre-ho, sí, però aquí, a Catalunya, també.
