En relació amb l’opinió del senyor Marià Galí, president de l’empresa privada Mina, Aigües de Terrassa, publicada al Diari de Terrassa del dijous 24 de setembre, la plataforma ciutadana a què fa referència en el seu article, Taula de l’Aigua de Terrassa, vol donar la seva resposta.
En primer lloc volem agrair-li el to emprat en el seu escrit i també mostrar-li el respecte que ens mereixen tota la plantilla, des dels operaris i administratius fins als tècnics més qualificats de Mina i que, ens cas de municipalització, mantindrien els seus llocs de treball i les seves condicions econòmiques i laborals.
El nostre discurs també serà respectuós amb els orígens de Mina (Mina Pública d’Aigües de Terrassa), una empresa sense ànim de lucre, formada el 1942 per empresaris locals per abastir les necessitats de la nostra ciutat, però que “sense avís previ”, “sense concurs públic”, es va convertir en una empresa que generava beneficis per als seus promotors, transformats, ara sí, en accionistes.
“L’aigua és un servei molt llaminer”, deia en una entrevista on parlava de la fi de la concessió el nou gerent de la companyia i anomenat per Agbar, el senyor Armenter. Aquesta multinacional és l’accionista majoritari a Mina. Aquesta multinacional francesa, Agbar-Suez, i filials, gestiona avui el subministrament de més del 90% de la població a Catalunya. L’experiència ha demostrat que aquest, a l’igual que altres monopolis en els altres subministres, electricitat i gas, controla els preus i acabem pagant molt més per la factura que si fos pública, tal i com es demostra a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on la factura de l’aigua és un 22 % més cara que als municipis propers, on la gestió és pública.
Referent als criteris d’eficiència econòmica i financera i eficàcia tècnica es pot respondre amb dades, no amb ideologia, no és de rebut que Mina reconegui unes pèrdues d’aigua d’un 24% (que també paguem), quan empreses públiques com Aigües de Mataró només en tenen un 8%.
Podem afirmar que les inversions per la millora de les infraestructures i el servei en els municipis que han optat per la gestió pública superen en un 15,5% les que tenen una gestió privada.
Podem demostrar que el 75% dels municipis de gestió privada realitzen talls d’aigua a famílies sense recursos.
La transparència i la informació sobre rendiment de la xarxa són nul·les, ja que és una empresa privada i l’Ajuntament de Terrassa no controla quasi res, i ens ha obligat a pagar de la nostra butxaca una auditoria per determinar l’estat actual del servei. Si la gestió fos 100% pública no caldria fer aquests “paripés”.
Finalment, dir que ens posa la mosca rere l’orella que Mina, a un any del final de la concessió, anunciï que no apujarà el 2015 les tarifes perquè s’han aconseguit disminuir les despeses d’explotació, de política ambiental i ha millorat el rendiment tècnic hidràulic. Quan van voler apujar les tarifes de l’aigua el 2014 en un 6,5%, encara no havien fet aquestes millores?
El que tenim clar és que si aconsegueixen continuar amb el negoci privat de l’aigua a Terrassa s’ho cobraran i amb interessos. Ara, estimat senyor, també estem en l’altra campanya electoral, la de l’aigua, i no voldríem que ens passés com als nostres veïns de Martorell, que privatitzar la gestió els ha suposat una pujada de tarifes del 100%.
A tots aquests arguments, vostè els diu ideologia, l’aigua és un bé comú i un dret humà, aquest és el criteri que la Taula posem en valor. La ciutadania de Terrassa, a l’igual que en altres ciutats del món, s’està plantejant la recuperació dels serveis bàsics privatitzats -electricitat, gas, aigua-, com una alternativa als abusos en els preus de les grans multinacionals.
Ho veu tothom, senyor Marià. Gent sense casa i cases sense gent, avis i nens amb espelmes pel rebut de la llum, avis i nens amb mantes pel rebut del gas, avis i nens sense aigua? Càritas, serveis socials per a nosaltres, i dividends i patrimoni per a vostès? En poden dir ideologia, nosaltres en aquests casos en diem supervivència, béns comuns i drets humans garantits socialment per a tots.
