Sí, tothom va guanyar, ja ho sabem això. Però qui va perdre? Els que més, Rajoy i Sánchez, amb els aspirants Iglesias i Rivera, acompanyats de l’hereu Borbó (Felip VI) i les oligarquies “madrilenyo-centristes” (financeres, empresarials i periodístiques), així com les castes funcionarials, judicials i familiars que dominen l’aparell estatal espanyol. Ells són els grans perdedors del referèndum doble, el 9N i el 27S. Diran el que voldran -tenen poques manies- però han perdut. Qui va guanyar? Depèn, ho sabrem l’any 2016 o una mica més endavant.
La veritat és que així no es fa una independència, ni tampoc se salva la sagrada unitat d’Espanya. Cal una majoria més gran. Si era un plebiscit, un referèndum camuflat, el sí ha guanyat claríssimament tot i que justet, no per golejada espectacular. Empat? Numèricament, sí, però el sí ha aguantat i aguantarà. Tanmateix, com que també eren unes eleccions, la cosa no està tan clara: la meitat dels ciutadans, amb tants matisos com al bloc independentista, no volen marxar avui mateix. Demà potser sí, qui sap, això s’ho podrien plantejar posem que un 20%. Però avui dilluns, de pet, no. No oblidem que hi ha un bloc sòlid (situem-ho en un 30%) de gent que segurament no voldrà marxar mai. Conclusió: el sí encara ha de créixer. En aquest escenari, amb una mica d’intel·ligència emocional i política, l’Estat espanyol podria tenir una oportunitat, tot i que a Catalunya ja no té afecte, ni tan sols entre gran part dels que han votat que no. L’aprofitaran? Jo diria que no. Seguiran menystenint, insultant, espantant, agredint, enganyant, odiant… Ja els anava bé, quina mandra això de canviar res… I per aquí, per aquesta mandra, per aquesta supèrbia cega, el sí anirà guanyant vots des d’avui mateix. Un dia, no molt llunyà, sumarà i serà suficient. I la història farà “clic”. Fins aquí hem arribat.
