Per una vegada, Aznar i la CUP coincideixen, tot i que des de les antípodes. Aznar, dient al seu partit que es deixi de romanços i que s’adoni d’una obvietat: els secessionistes, com diu ell, han gua-nyat les eleccions. La CUP fa el mateix exercici de realisme honest: ha reconegut que no hi ha majoria per declarar la independència. Després de les interpretacions surrealistes, al·lucinades i interessades que hem escoltat des de diumenge, és un consol. Primer ens posem d’acord sobre els fets, força indiscutibles, i després cadascú que tiri cap a on vulgui, sense negar la realitat. Però, i Rajoy o Mas? Als seus núvols, els dos més tocats del que volen admetre: els dos representen el passat, tot i que lògicament no se’n volen adonar. La realitat és tossuda, per a tothom. Això ens porta a una mena de matx nul? Diria que no. L’independentisme, amb més o menys entusiasme, ha esdevingut el motor, la tendència, el corrent: els humans ens movem així, sovint, seguint el corrent.
A vegades l’antropologia explica la política… Aquest és el corrent guanyador, una Catalunya que en gran part ja ha marxat. I al conjunt d’Espanya, incloent-hi Catalunya, hi ha un altre poderós corrent, que encara ha d’emergir i madurar: el del canvi. Hi ha una majoria, no numèricament, però sí com a lideratge d’opinió, que n’està fins als nassos, del vell model. I això va dibuixant un nou paisatge social, ple de pors, d’interessos, de resistències, de servilismes, en el qual l’ànsia de canvi va creixent. No de revolució ni de suïcidi col·lectiu: canvi, però seriosament, sense les trampetes de sempre. Aquesta és l’oportunitat que s’ha obert aquest diumenge i que s’emportarà per davant moltes coses si no permetem que la "pastelegin" com de costum. El corrent profund diu això. En un cas, marxem. En l’altre, canviem. Dos motors poderosos. I, ara, endinsem-nos en la campanya electoral definitiva: enmig del soroll frenètic podrem escoltar els dos motors…
