Des del segle IX Escòcia havia estat un Estat independent. Al 1707 Escòcia i Anglaterra firmaren l’Acta d’Unió, creant la Gran Bretanya. Aquesta unió es féu amb un sentiment contrari de molts escocesos. Al 1934 aquest sentiment impulsà la creació del Partit Nacionalista Escocès (SNP), que obtingué la primera representació parlamentària a Londres al 1967; aquesta representació aniria augmentant progressivament. El pensament independentista escocès, sostingut per diversos partits polítics i moviments socials, afirma que “el govern unitari del Regne Unit (RU) no deixa a Escòcia la capacitat d’aquesta nació de decidir de forma absoluta sobre els seus afers, de forma nacional i internacional, en detriment dels interessos dels escocesos”. No es pot dir més clar.
La crisi econòmica dels anys 70, el descobriment del petroli al Mar del Nord (que beneficiava molt més la City que no pas Escòcia) i els divuit anys de “diktat” de Thatcher -una furibunda nacionalista anglesa- donaren un impuls formidable a l’independentisme escocès. Tant, que al 1997 el govern laborista prometé la creació d’un parlament escocès i la devolució de poders per governar tots els afers “regionals”. Al 1999 Escòcia celebrà les primeres eleccions nacionals i es constituí el Parlament escocès, amb 139 diputats triats per un sistema de representació proporcional. En les successives eleccions s’han anat alternant governs de laboristes o de l’SNP, en coalició amb altres formacions polítiques. Fins que a les eleccions del 2011 Alex Salmond (SNP), primer ministre d’Escòcia, prometé que si guanyava convocaria un referèndum per a la independència. I guanyà per majoria absoluta.
David Cameron, líder conservador i primer ministre del RU, pactà amb Salmond la data i la pregunta del referèndum: aquest se celebraria el 18 de setembre de 2014. Les enquestes pronosticaven una victòria còmoda del “no”, però el percentatge del “sí” s’anà ampliant en el decurs dels mesos. Quinze dies abans de la data el “sí” ja guanyava al “no”. Llavors Cameron organitzà una campanya de terror en contra de la victòria del “sí”, atemorint els escocesos amb les pensions, la sortida d’Europa, la pèrdua de l’euro, la fugida d’empreses, la dels bancs, etcètera. Alhora, el molt murri, declamà que estimava molt els escocesos, i els prometé reformar les lleis i cedir a Escòcia més competències i diners: la vella tàctica del pal i la pastanaga. Al final el “no” s’imposà pel 55% contra el 45% del “sí”. Alex Salmond dimití i fou substituït per Nicola Sturgeon.
Però Cameron no complí les promeses (Roma no paga mai). Vuit mesos després, a les eleccions generals del RU de maig de 2015, l’SNP guanyà 56 dels 59 diputats que té Escòcia: una victòria esclatant. Ara el percentatge d’independentistes ja arriba al 54%, i la primera ministra Sturgeon parla de convocar un segon referèndum. Aquesta vegada guanyarà el “sí”. Mentrestant, el pobre Cameron ha de convocar un referèndum per decidir si el RU marxa de la Unió Europea: ho prometé a la campanya. En aquest cas els escocesos votaran que “no” volen marxar-ne. Quines coses que passen! En fi, si noten moltes coincidències entre Escòcia i Catalunya pensin que tot és fruit de la casualitat. O no, diumenge a la nit ho escatirem.
Sugg. “La víctima”, de Saul Bellow
