Ja em perdonaran, però haver de contemplar la plana major del PP manifestant el seu amor a Catalunya em sembla un exercici de cinisme que ens podien haver estalviat. De debò cal fer sortir en un vídeo en blanc i negre, com si fos el NODO, en Rajoy, na Sáenz de Santamaría i en Javier Arenas -sí, el de les firmes contra l’Estatut- dient que ens estimen? Per sort, i pel que es veu, el cinisme també té límits i no s’han atrevit a fer sortir en el vídeo ni Montoro, ni Wert, ni Cospedal. Devien pensar que si sortien aquests tres el vídeo resultaria increïble fins i tot per als seus propis militants. Que ens estimen, diuen, doncs que s’ho facin mirar perquè si a aquells que estimen els tracten així no em vull ni imaginar com deuen tractar la gent que odien!
Després de maleir-nos amb totes les plagues bíbliques en cas que declarem la independència, després d’haver incomodat líders internacionals perquè fessin declaracions amb la boca petita a favor de la unitat d’Espanya, després de pressionar empresaris i banquers perquè ens amenacessin, després que el president espanyol fes el ridícul més vergonyant en els mitjans de comunicació -i demostrés que no té categoria ni per presidir el casino del seu poble-, després, en fi, d’aquest conjunt de bastonades devien pensar que havia arribat el moment de la pastanaga. Però per a la colla del PP la pastanaga no consisteix a seduir els catalans a través de propostes concretes, de diàleg, del reconeixement dels propis errors. I ca! Ells ens diuen que ens estimen i que la vida ens anirà millor plegats, ens ho diuen en català, i es pensen que ens fondrem com un bolado i correrem cap als seus braços com bledes assoleiades… Ja es veu que això no té remei.
Hom podria pensar que tot això és cosa de les dretes espanyoles, tan carpetovetòniques elles, i que les esquerres espanyoles deuen ser una cosa diferent, més oberta al diàleg, més interessada a entendre què passa a Catalunya i sobretot què ens passa als catalans perquè hàgim acabat sentint una tal desafecció cap a l’Estat espanyol. Aquest anar i venir de líders socialistes i podemites es podria interpretar com una voluntat d’entendre el que passa, de fer-se’n una idea sobre el terreny. Malauradament ens haurem de rendir un cop més a la clarividència de Josep Pla i admetre que tenia raó quan va declarar allò de "a l’hora d’anar contra Catalunya, no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres". És veritat, però, que si filem molt prim alguna petita diferència podrem apreciar. Les esquerres espanyoles no són tant d’amenaces i bastonades sinó que prefereixen insultar-nos i renyar-nos. Felipe González, sense anar més lluny, ens ha tractat de nazis per carta i de stalinistes de viva veu. I sort que s’acaba la campanya perquè en el proper míting segur que ens tractava de nord-coreans! S’ha de reconèixer, tanmateix, que s’ha de tenir el pap molt gros per venir a Catalunya i tractar-nos de stalinistes per voler l’autodeterminació del nostre poble quan hi va haver un partit, que va ser el POUM, que fou massacrat pels agents de Stalin precisament per ser trotskista i voler l’autodeterminació de Catalunya. Fou Stalin, senyor González, qui proclamà "el socialisme d’un sol país" i fou el PSOE -vejats miracle!- qui en el congrés de Suresnes va incorporar en el seu programa "l’autodeterminació dels pobles d’Espanya". I fou el PSC el qui en el seu document fundacional -els famosos "pactes d’abril"- manifestà "el reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol". Qui l’ha vist i qui el veu, el socialisme català!
No voldria acabar l’article sense fer esment de l’episodi de les banderes de dijous passat al balcó de l’Ajuntament de Barcelona perquè demostra que tots els partits, no només el PP, poden tenir un ruc que els arruïni la campanya electoral. Ara, cal reconèixer que hi ha rucs que saben demanar perdó i d’altres que ni tan sols s’ho plantegen!
