Traieu-nos-ho del cap. Aquesta frase, o similar, no l’escoltarem. Potser sí algun "no marxeu, us estimem", a deshora, fruit d’un malentès: una mica de "carinyu" no estaria de més, ni a la inversa tampoc, però no és suficient. Però no escoltarem ja, a aquestes alçades, una proposta engrescadora, seductora i viable. No dic pas que no n’hi hagi de benintencionades, més a l’esquerra que a la dreta, però poques, mesurant molt bé les paraules, sense concretar massa. Ofertes amb rebaixa inclosa, vaja, totes. Amb bones paraules, sense aquesta mala llet del nacionalisme espanyol, el de dretes i el socialdemòcrata, però sense gaire entusiasme. D’amenaces, les que vulguis. Cada dia et vénen més ganes de votar que sí, tot i que com que no és sensat oblidar que això no és un referèndum tampoc no cal empassar-se segons quins gripaus. I molt menys el pujolisme sencer.
Tanmateix, votis sí o no o depèn, vas entrant en la fase de desconnexió. No per força independència, sinó desconnexió política, per exemple. Que tampoc no implica la sentimental. És allò del "no nos representan", un govern o un Estat que és com si fos de Mart i no el teu. Per tant, deixem-nos de romanços i en tot cas parlem de negocis, de tractes, d’equilibris. Així és probable que acabi tot, però res ja no serà igual: és evidentíssim que no tenen cap altre projecte d’Espanya que l’anar fent, bandera, lleis, els "chanchullos" de rigor, la sagrada Constitució i resar molt, molt, perquè res no canviï pels segles dels segles, amb l’ajut de monsenyor Cañizares. Per això no surt en campanya ni sortirà un projecte interessant, atractiu: no existeix. No s’improvisa. Com a molt, a les esquerres alternatives hi ha algun indici, però mira tu com ha acabat en Tsipras… Aquest és el drama de fons. I a partir d’aquest drama hem d’agafar la papereta diumenge, sense oblidar l’elevadíssim percentatge de teatre i falsedat que hi ha en tot el joc…
