Sabíem que les bruixes existien, el Partit Popular les tenia amagades; el seu president, Rajoy, les guardava a la seva Galícia natal enmig de la intensa boira atlàntica; de tant en tant deixaven anar ventades de terror per ofegar l’eufòria dels catalans davant de les properes eleccions que, amb caràcter plebiscitari, decidiran la tan sol·licitada independència de Catalunya, però el seu veritable exèrcit el tenia guardat per als últims dies de campanya electoral, visitant els mandataris dels principals països europeus i, algun, d’ultramar, acompanyant el ministre Margallo per a l’atac final. A aquesta ventada, només li ha calgut afegir-s’hi la banca, sempre tan recelosa com poruga.
Res de nou a l’Oest, tot el que està passant era predictible, fins ara s’argumentava la impossibilitat de la independència de Catalunya a l’empara d’unes lleis actualment existents, sense tenir en compte que aquestes poden anar canviant, ja que el mateix govern que tenim a Madrid en un tres i no-res les canvia quan li passa per la barretina en benefici propi, igualment, en altres circumstàncies, podran evolucionar en sentit contrari. Cal distingir el que són uns principis immutables de la democràcia de les normes que la regulen i aquestes, basant-se precisament en un d’aquests principis, el d’autodeterminació, qualsevol dia s’hauran d’adequar a la demanda de la realitat social. Segurament quan l’any 1978 es va aprovar la Constitució, després de quaranta anys de dictadura, la seva redacció va ser suficientment satisfactòria per a molts catalans amb el reconeixement de l’autonomia i la llengua pròpies, però ha passat molt temps i els desitjos de millora de la nostra comunitat s’han vist reiteradament rebutjats, com ho va ser l’Estatut de 2006 i la impossibilitat de concertar un pacte fiscal. És per tot això que ha aflorat decididament entre els catalans el sentiment identitari i el de deslliurar-nos d’una Espanya messetària.
Era previsible que tant els països de la Comunitat Europea com altres de rellevància mundial no fossin favorables a la divisió dels estats, en principi els canvis no agraden a ningú, només la justificació de la conveniència de fer-ho els fa acceptables. Un nou Estat no és excepcional, en els últims anys són molts els que han nascut, el nostre no seria el primer. També és cert que Espanya té contret un gran deute amb la Comunitat Europea i el trencament del país podria debilitar el cobrament, si, a més, som una de les parts més productives de l’Estat per finançar-lo, no els convé el trencament. Però, tal vegada, el mateix problema pot ser-ne la solució, si acceptem fer-nos càrrec de la part del deute que ens pugui correspondre.
La banca, seguint els pitjors desitjos, dóna per suposat que la independència ens farà sortir de la zona euro, sense tenir en compte que ja som a dins i la nostra economia, si no ens volen degollar, té la suficient consistència perquè sigui assetjada per la caça dels voltors. En tot cas els països petits són els que tenen la millor banca. Qui algun dia no ha desitjat ser ciutadà d’Andorra?
Tinc la certesa que els ciutadans de Catalunya no es deixaran impressionar pels missatges de les bruixes i el dia 27 aniran a votar majoritàriament per la independència, després vindran, previsiblement, unes llargues negociacions que caldrà observar amb seny i paciència, ja que la celeritat és mala companya. Espero que els nostres negociadors tinguin totes les virtuts per negociar encertadament, sense quedar desemparats per les institucions europees, com presagien els carronyers que ens envolten.
També podria ser que a algun d’aquests alts governants visitats per les bruixes, o de la gasiva banca, se li acudeixi demanar a l’Estat espanyol que abaixi veles i ofereixi un pacte satisfactori que complagui les aspiracions del nostre país.
