Si vols acollonir algú, toca-li els diners o el menjar. Normalment, funciona. I si vols portar-lo fins a la desesperació, també funciona, però hi ha el perill que se’t giri en contra. Depèn del grau de pressió i de les sortides disponibles. És el que acaba de fer la banca: ensenyar, una mica, les dents. Ull, que si feu rebequeries, us quedareu sense bancs. Són “pillos”: diuen literalment que “es replantejarien la seva estratègia d’implantació territorial”. Primera traducció: no us deixarem ni un sol caixer automàtic. Ens n’anirem a Saragossa o a Madrid. Segona traducció: sí, us estem fent xantatge. La veritat és que no hi ha a Europa cap Estat més còmode per a la banca que l’Estat espanyol. Per què n’haurien de marxar? En què els molesta, si els rescata quan s’arruïnen, si els fa o manté lleis a la mida i a canvi només els demana alguns petits favors? Jo, si fos d’ells, tampoc no marxaria, ni a una Catalunya independent ni a França ni a Alemanya. Sempre Espanya, on tenen la paella pel mànec, i acaben d’assegurar-se que la tindran en els propers anys: l’amor, amb amor es paga, oi? Aquest és el joc. Això és la realitat: desnonaments a canvi d’un cop de mà, rescats o autopistes o privilegis o un Banc d’Espanya venut a la banca. Sense oblidar el control dels mitjans de comunicació, la història no explicada dels darrers anys, entre altres coses perquè l’haurien d’explicar els propis mitjans. Avui és dissabte i s’ha tancat el cercle. Ah, algú es pensava que això seria un camí de roses o que es tractava ingènuament de somiar una Espanya millor? Res, això és Europabank, SA. I mentre pensem en la independència ens oblidem del joc real, el que ho bloqueja tot. I ho saben. I no volen córrer riscos. No fos cas…
