Les tradicions populars basteixen la nostra essència. Ens arrelen a la terra que ens ha vist néixer. Sempre és bo mantenir els orígens. Beure en el doll dels nostres avantpassats. Sentir que construïm el nucli d’una història que ve de lluny. El conjunt d’aquest sentiment cohesiona el lligam de la nostra gent. Passa de pares a fills de manera senzilla i profunda.
En aquest sentit, em motiva fortament parlar dels nostres romeus. Més, encara, quan som a només set anys d’assolir la xifra màgica del mil·lenari. La qual cosa vol dir que, quan els primers terrassencs encetaren aquest costum, encara no existia el monestir. Fou un llunyà 1025 quan l’abat Oliva el creà.
Cada any, el primer diumenge d’octubre, una parròquia local té cura d’organitzar-la. Fins al detall més mínim. A la primeria, la romeria durava tres dies: un d’anada, un d’estada i un de retorn. El trajecte es feia -generalment- bo i emprant el que es coneix com a Camí Romeu.
Val a dir que la base del repte no és uniforme. Uns hi van amb esperit de recolliment. Altres, des d’un esquema esportiu. Finalment, també hi trobem aquells que no es plantegen cap mena de motivació. Totes les bases, però, són prou vàlides i consistents. Tothom respecta les manifestacions religioses que es produeixen al llarg del trajecte.
Podem parlar de diferents opcions de romeria. Potser la més ferma seria la de fer tot el trajecte a peu. La duresa orogràfica del recorregut tampoc no presenta una dificultat massa gran. El camí travessa Vacarisses, on s’esmorza. Des de la nostra ciutat fins a Monistrol, gairebé esdevé un passeig militar. Mantenint alguna conversa amb el company del costat fa que no t’adonis del lent caminar de les hores…
És quan enfiles l’ascensió a la muntanya que arribes a copsar la dificultat de la fita. Ja resten pocs quilòmetres. Pel camí dels tres quarts. Llavors, les agulles del rellotge semblen córrer més de pressa.
Després de la guerra, en Joan Sanahuja organitzava trens especials de la Renfe. Uns acabaven el recorregut a l’estació monistrolenca. Des d’allà, s’iniciava el trajecte caminant fins dalt… També es podia esperar un segon tren que feia transbordament amb el cremallera.
De fa uns anys, prima més l’opció de l’autocar. En opció d’anar i tornar… O, tal vegada, només una sola de les dues vessants. Aquest mitjà de transport coexisteix amb el d’aquells que s’estimen més la tria del vehicle privat.
D’una o altra manera, amb gent de qualsevol edat, la qüestió és no defallir. Tots els costums populars són bonics. Aquest encara ho és més. Pel fet que combina la part mística amb la connotació humana del diàleg i la relació social.
Des de la senzillesa d’un petit article d’opinió, convido tothom a participar-hi. Del més gran al més xic. Així, evoco la figura d’un pare amb el fill (de menys d’un any) penjat de la seva esquena. Amb l’ajut d’un estri metàl·lic que permetia -al nadó- no perdre passada de tot l’esdeveniment. Com si l’observés des d’una talaia. Si mal no recordo, deuria ésser fa uns tres o quatre anys.
Tampoc no puc oblidar -a La Rioja, en ple Camí de Sant Jaume- l’impacte que em generà un pelegrí anglès cec. Anava de la mà de la seva esposa. Em va convèncer que la fe mou muntanyes. Sempre que un s’ho proposa.
Molts ànims, doncs, a tots! El mil·lenari, el tenim a tocar. Motiu de més per renovar el ferm compromís d’una festa fantàstica.
