Els ajuntaments, el de Terrassa també, segueixen aprofitant la manca d’un poder legislatiu a Madrid que sigui sensible amb la necessitat de justícia i equitativitat de la fiscalitat que tenen els ciutadans, i fa orelles sordes a les sentències dels tribunals quant a l’aplicació de l’impost de la plusvàlua municipal (la Cambra de la Propietat ho ha reclamat força vegades).
L’Ajuntament de Terrassa mira cap a un altre cantó i es fa pagar a un ciutadà que s’ha venut un pis per 80.000 euros i que el va comprat potser per 300.000 euros (abans de la crisi) l’impost de plusvàlua, com si hagués guanyat diners, quan ho ha perdut quasi tot o tot.
I, ara, l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (altrament conegut com a plusvàlua municipal) ha arribat al Tribunal Constitucional (TC). Aquest "tribunal" haurà de dirimir si l’impost és contrari al principi de capacitat econòmica que preveu la Constitució en l’article 31.
El jutjat contenciós administratiu número 3 de Sant Sebastià ha plantejat una qüestió d’inconstitucionalitat pel cas d’una empresa que l’any 2003 va comprar un immoble a Irungo (Irun) per 3,1 milions d’euros. El 2014 el va vendre per 600.000 euros, amb la qual cosa va registrar una important minusvàlua. No obstant això, l’Ajuntament li exigeix el pagament de 17.899 euros per l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana.
L’acte d’aquest jutjat considera que la llei d’hisendes locals estableix un mètode de càlcul que un tribunal, encara que ho consideri injust, no pot modificar. Així, el jutge ha optat per plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat basant-se en el fet que aquest impost pot ser contrari a l’article 31 de la Constitució espanyola. Aquest precepte assenyala que "tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, no tindrà abast confiscatori".
La resolució judicial esmentada també planteja al TC la possibilitat que l’impost pugui limitar el dret de defensa de l’article 24 de la Constitució perquè la normativa no preveu la possibilitat que la transmissió produeixi una pèrdua o minusvàlua i, per tant, no admet cap prova en contra.
A Catalunya, el Tribunal Superior de Justícia, i altres jutjats i tribunals en el mateix sentit, ha resolt que quan no existeix guany en la transmissió no es merita l’impost, és a dir, que l’Ajuntament no el pot cobrar.
En aquest Estat injust que és l’espanyol, el que succeirà és que quan tots els tribunals o el Constitucional s’afirmin amb la injustícia de cobrar la plusvàlua quan no hi ha guanys faran una reforma legal per cobrar amb algun altra nom i mecanisme (com va passar al 1988 amb la llei d’hisendes locals).
Esperem que, abans que el Constitucional dicti sentència d’aquí a uns anys, ja no hi tinguem res a veure, també per qüestions de falta de sensibilitat, amb l’Estat amb què a Espanya són súbdits (perquè, encara que als partits majoritaris a l’Estat no els agradi reconèixer-ho, tristament inclosos els socialistes, els espanyols són súbdits, en tant que sotmesos a una autoritat sobirana com defineix el diccionari). Les hisendes estatal i municipals, en aquest cas, ens hauran de fer pagar, però amb criteris de justícia, igualtat, progressivitat i capacitat econòmica.
www.planaslegal.com
