Les darreres setmanes algunes persones han tornat a manifestar en diversos mitjans la seva simpatia per la causa dels albanesos de Kosovo, província de Sèrbia des de l’any 845 fins al 2008, arran d’unes declaracions del filòsof i europarlamentari català Josep Maria Terricabras al diari albano-kosovar Zëri aquest 18 d’agost en què es mostrava a favor que la Unió Europea reconegui la seva declaració unilateral d’independència i exigeixi a Sèrbia que l’accepti com a condició sine qua non per integrar-se a la Unió.
Em pregunto si aquestes persones veurien de bon grat que, per posar un exemple hipotètic, una ètnia de l’Europa oriental que hagués arribat a ser majoritària al Ripollès demanés la independència de la comarca, i es preveiés que quan ho aconseguís faria pogroms contra la població minoritària d’ètnia catalana i enderrocaria el monestir catòlic de Santa Maria a causa de la seva pertinença al cristianisme ortodox. Això seria semblant al que es diu que els albaneso-kosovars van fer viure als serbis de Kosovo. Ens agradaria? Rumiem-ho, com a mínim, abans de parlar amb tant entusiasme de la independència de Kosovo, oi?
De tota manera, el que no cal rumiar gaire és la condemna més absoluta de l’artífex d’aquesta independència, l’UÇK, l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo, i no per haver-se desenvolupat gràcies al suport dels serveis secrets alemanys i nord-americans -en el context de la desintegració de Iugoslàvia atiada pels interessos de les grans potències occidentals i les institucions financeres internacionals- ni per ser considerat un grup terrorista per diversos organismes internacionals -una condició per la qual, per cert, mai va ser perseguit ni sancionat-, sinó per haver protagonitzat de manera innegable, abans, durant i després de la guerra civil, crims comuns i de lesa humanitat: atacs militars contra civils serbis, tortures a confinats en camps de concentració, saquejos i destrucció de llars de serbis, gitanos i altres minories ètniques, destrucció de llocs de culte cristià, neteja ètnica, assassinats de membres d’altres ètnies i d’albanesos dissidents, tràfic d’heroïna cap a l’Europa Occidental, tràfic d’armament, campanyes de robatoris sistemàtics a vivendes a Espanya, proxenetisme a gran escala, tràfic d’òrgans humans procedents de presoners… i vinculació indestriable amb el crim organitzat. Acusacions avalades per informes d’Human Right Watch; de Carla del Ponte, fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia; de Michel Chossudovsky, membre de la Transnational Foundation for Peace and Future Research i del Global Research-Center for Research on Globalization, o de Dick Marty, destacat membre de la Comissió Europea, més conegut per un informe en el qual denunciava que catorze estats europeus van col·laborar en la creació i manteniment de presons secretes de la CIA en els seus territoris.
Alguns neguen aquestes acusacions argumentant que cap líder de l’UÇK ha estat condemnat per crims de guerra. Cert, stricto sensu: per exemple, Ramush Haradinaj, exlíder guerriller de l’UÇK i exprimer ministre de Kosovo, va ser acusat de crims de guerra, però va ser absolt després de la mort en estranyes circumstàncies de 9 dels 10 testimonis que anaven a declarar contra ell i que el desè retirés el seu testimoni arran d’un intent d’assassinat.
Josep Maria Terricabras podria haver aprofitar l’ocasió per demanar a les autoritats albaneso-kosovars que s’acabi la impunitat per als criminals de guerra de la seva ètnia, oi?, però es veu que no se li va acudir. Un oblit que potser no m’estranyaria en un polític farcit d’esperit castrense, com un Federico Trillo, però que sobta en un membre de la Societat Catalana de Filosofia.
Clar que, petiteses com aquesta no m’haurien de sorprendre després de recordar com, quan era secretari de l’OTAN, el «pacifista» Javier Solana va donar el 1999 el vist-i-plau per bombardejar Sèrbia amb milers de bombes d’urani empobrit en una allau d’atacs indiscriminats -iniciada unilateralment per l’OTAN i sense autorització prèvia del Consell de Seguretat de l’ONU-, decisió per la qual va rebre un munt de reconeixements, elogis i honors per part d’organismes i institucions internacionals.
