A Pablo Iglesias, li agrada estar a totes les salses i no acabar mai de mullar-se, però el cert és que al panorama de l’esquerra europea per fi s’està movent alguna cosa. Un Iglesias, un Tsipras, un Corbyn, un David Fernández… Poques, poquíssimes dones (Ada Colau, Teresa Rodríguez, Teresa Forcades…), per cert, però el que compta en plena emergència social i política és que es va dibuixant un panorama alternatiu a la profunda anestèsia política de la socialdemocràcia europea. I no només a les esquerres més radicals: també es mouen coses molt interessants, encara discretament, a la socialdemocràcia diguem-ne "clàssica". Veure el nou líder laborista britànic, al qual ja esperen amb les espases esmolades, és esperançador.
Després d’anys i panys de gestió dòcil de les menudalles del capitalisme i de submissió als dictats del dogma neoliberal, resulta que es fa evident que les receptes no funcionen, que la gent tendeix perillosament a viure pitjor, que els drames socials tendeixen a enquistar-se i que cal buscar noves solucions. Tots els radicalismes tenen respostes vàlides, viables? Clar que no, però almenys exploren terrenys desconeguts i no parteixen de la rendició ideològica. Al segle XIX, pensar en la jornada de vuit hores era també un perillós radicalisme. Pas a pas, tanmateix, que la lliçó grega encara està molt fresca: tot això no canviarà en dos dies, però ja ha començat a canviar. El primer pas és recuperar l’ànima, i això s’està fent. Per fi podem començar a pensar que a més de l’ànima recuperarem altres coses més tangibles… Potser no demà, però mai tampoc. El canvi és espectacular, tot i les seves limitacions: estem recuperant el dret a pensar de manera diferent. Per aquí es comença.
