EL lector haurà de comprendre que ni en aquest ni el proper article no faci referència, més enllà d’aquesta frase introductòria, al meu compromís amb una de les candidatures sobiranistes i unitàries, en un dels darrers llocs, per donar-hi un suport explícit però sense voluntat de renunciar a la meva activitat professional. Estem en temps de campanya electoral, i no consideraria correcte aprofitar aquesta finestra d’opinió per convertir-la, intencionadament o no, en un espai de propaganda política. És una de les contradiccions que sabia que caldria assumir pel fet d’acceptar la invitació a la llista: precisament aquests quinze dies, hauré de ser més discret que mai a l’hora d’opinar sobre les diverses opcions polítiques.
En canvi, em sento lliure de reflexionar sobre les eleccions en general i sobre la campanya en particular. I, sobre això, voldria dir dues coses. En primer lloc, que considero de molt poc rigor democràtic adoptar, de manera genèrica, actituds antipolítiques que pretenen esquitxar tothom amb desqualificacions universals. És la versió, en temps electoral, del "tots són iguals". Són posicions típiques -i molt suades- d’aquests períodes, que amb el menyspreu a la política delaten la frustració o mala fe de qui hi recorre. Certament es pot -i cal- ser crític amb les campanyes electorals. Però també cal entendre-les des d’una lògica comunicativa: saber a qui s’adrecen, a quins arguments recorren, què pretenen aconseguir en relació amb la competència… I no totes són iguals, sinó que, precisament, en l’estil de la campanya, sovint hi ha el mecanisme que pot decantar o assegurar un vot. En el fons, les actituds antipolítiques són un luxe que només la política democràtica es pot permetre.
La segona reflexió va sobre la considerable quantitat de ciutadans que no se senten interessats per la política. Un desinterès que, sobretot, es fonamenta en la dificultat d’interpretar-la. És a dir, en la ignorància. Dretes, esquerres, progressistes, conservadors, dèficit fiscal, incompliment pressupostari, inversions públiques, competències estatals i autonòmiques, recentralització… són termes que hi ha ciutadans que no saben situar en el mapa conceptual del debat polític. Poden arribar a ser entre un trenta i un quaranta per cent de la població. I si fóssim estrictes i penséssim en el percentatge d’allò que Alfred Schütz en deia "el ciutadà ben informat", és a dir, crític i resistent a la demagògia, potser ens quedaríem entre el 15 i el 20 per cent de l’electorat. Tot això no canvia el principi democràtic d’una persona, un vot. Però explica l’abstenció, permet interpretar l’èxit de la demagògia electoral i dóna pistes de per què hi ha qui es refugia en les baixes passions per aconseguir la victòria. La generalització d’una bona cultura política és potser el dèficit més gran de la nostra democràcia. I, per això, quan escoltes que hi ha qui vol guanyar a base de mobilitzar abstencionistes, sigui de la formació política que sigui, ja ens podem imaginar que, havent fracassat amb els arguments pròpiament polítics que podrien convèncer els ciutadans informats, en buscarà d’antipolítics -la por, l’insult, la mentida, l’amenaça…- per aconseguir les simpaties de qui no acaba d’entendre res.
Per això, la desqualificació general de la política, a més d’injusta, és profundament demagògica i, sense dir-ho, afavoreix les estratègies electorals de la pitjor qualitat democràtica.
En el fons, les actituds antipolítiques són un luxe que només la política democràtica es pot permetre
