A Madrid hi ha gent que sap que alguna cosa ha de canviar. Els fa mandra mental i als seus interessos tampoc no els convenen grans canvis: el mínim possible, amb el fre de mà posat. Per això aguantaran fins al final, fins que tot estigui a punt de trencar-se, i després faran alguna oferta amb la boca petita. De moment ja n’hi ha en marxa algunes, immediatament desautoritzades i desacreditades.
González, per exemple, ha obert la porta (enmig d’una ridícula història de rectificacions del que és evident) al reconeixement explícit de Catalunya com a nació i d’Espanya com a nació de nacions. Aquesta idea es va obrint pas, camuflada encara sota termes confusos com "identitat nacional" o "singularitat catalana". En el seu moment, formarà part de l’oferta, posem que a principis de 2016: un Estat amb diferents nacions i regions/ comunitats que tenen sobiranies parcials, de la mateixa manera que els estats europeus. Això arribarà, tot i que ningú no sap ara si serà massa tard… En paral·lel, tenim l’inefable ministre Margallo, el d’Afers Exteriors que s’ocupa dels afers interiors. Ha deixat anar aquests dies una idea, ràpidament silenciada pels seus propis col·legues i bombardejada des dels mitjans que fan cada dia la feina bruta: reformar la Constitució per "encajar el hecho catalán en términos constitucionales en la realidad hispánica", a més de cedir l’IRPF i altres impostos. I ha posat una condició: cal renunciar a la ruptura amb Espanya. Aquest podria ser el marc d’una negociació a la desesperada, que s’intentarà en els propers mesos, una vegada estigui més o menys clara la distribució de forces en funció dels resultats electorals de setembre i desembre. Qui negociarà què i en nom de qui: això també serà bonic de veure.
