Tal com s’han posat les coses a la vida política del nostre país, amb un govern de Madrid radicalment tancat a tot pacte o acostament a Catalunya, incitant la resta de la seva població a l’anorreament dels nostres costums, llengua i institucions, només un "sí" decidit el 27 de setembre valorarà la nostra identitat. Ja no es tracta únicament dels que volen aconseguir la independència, sinó que tots els que tinguin sentiments catalans, tenint en compte el menyspreu del govern del Partit Popular a no voler ni seure a la taula de negociació, dictant lleis a última hora per fer xantatge i amenaça als nostres governants, cal que donem un cop de porta amb un contundent "sí".
No dubto que una majoria de ciutadans de Catalunya votarà "sí", però també s’ha de tenir en compte aquells que votaran "no"; entre aquests cal distingir els que se senten majorment espanyols per origen o convicció, que mereixen tot el respecte, d’aquells altres que sentint-se catalans creuen que units amb Espanya anirem millor, tant per als interessos generals com per als seus particulars, a tots aquests, els vull recordar que la debilitat sempre es paga i el gest de covardia egoista només es compensa amb el menyspreu. Una part de la societat catalana, majoritàriament benestant, sempre que ha anat a Madrid a suplicar i aplaudir, ha tornat sense altra recompensa que un copet a l’esquena i algunes escorrialles a la butxaca.
Manifesto que no sóc tan càndid per creure que, guanyant amb un "sí" significatiu, entès com a plebiscit de la ciutadania a favor de la independència, s’aconsegueixi, ipso facto, el reconeixement del nostre Estat propi; darrera vindran llargues negociacions amb les institucions europees i amb els organismes internacionals, que intentaran potenciar un acord amb l’Estat i, si més no, s’iniciarà un corrent favorable de reconeixement que, a la llarga, donarà fruit. No crec que, després d’un resultat favorable del nostre anomenat plebiscit, els nostres representants polítics es llancin a proclamar, l’endemà, unilateralment, la independència, sense tenir unes previsions de viabilitat completes, estudiades i possibles.
El que cal valorar és que amb un resultat favorable del "no", fins i tot amb un raquític "sí", quedaríem en una situació molt debilitada davant de l’Estat, tant si governa l’actual Partit Popular com qualsevol altre. No solament perdríem el nostre objectiu d’independència, sinó que també retrocedirien les actuals consecucions que els més acovardits volen conservar. Recordem que el partit que governa és hereu del més pur franquisme, no pas en els mètodes violents, però sí en les idees, i aquelles continuen sent la unitat de la "pàtria" i l’anihilament de la llengua catalana, que és el fet més lacerant de la nostra identitat. He llegit en diverses ocasions que Serrano Suñer, ministre d’Assumptes Exteriors de Franco, reconegut feixista i cunyat seu, quan l’exèrcit va entrar a Catalunya va intentar publicar unes proclames en català per simpatitzar amb el poble, que van ser prohibides per la radicalitat del règim. És per això que em dirigeixo a aquells catalans dubtosos perquè sàpiguen que també ells pagaran factura.
Tenim a sobre l’Onze de Setembre i, com cada any, hem de fer una mostra ciutadana de solidaritat pacífica i agermanada per consolidar, i mostrar, el nostre convenciment davant l’hostilitat del govern d’Espanya de reconèi-xer els nostres drets civils, lingüístics i econòmics.
Una gran manifestació el proper divendres encoratjarà el "sí".
