En tornar de l’època estival, hom té la impressió que comença un nou temps. Malgrat que no visquem a ritme acadèmic, l’estiu, les vacances… alguna cosa en l’ambient fa sentir una mena de reinici. Per davant, com sempre en la vida, hi ha una combinació de planificació i imprevisibilitat.
La partida de la vida és, ben cert, la més complexa de les que hem de jugar. Ens hi trobem posats com a autèntics inexperts afrontant situacions de tot tipus, intentant sortir-nos-en amb èxit. I la cosa és que un no pot desentendre’s per deixar de jugar! Cal agafar cartes una vegada i una altra i veure què es pot fer amb elles.
Tot sovint vinculem la nostra felicitat a tenir una bona mà, que ens hagin repartit bones cartes. I, per tant, quan les cartes són dolentes, ens sentim condemnats a passar-ho malament, a sortir perdent… Tanmateix, no és exactament així. Hi ha gloriosos exemples de persones que, amb unes cartes més que dubtoses, han sabut jugar-les de tal manera que han aconseguit sortir-se’n prou reeixidament. Potser no acabin sent guanyadors de la partida, però tampoc en surten "desplomats", com acostuma a dir-se.
I és que bona part del secret rau a ser bons jugadors. Un mal jugador, ni amb les millors de les cartes, sap fer un bon joc. Passa com amb un mal cuiner que és capaç d’espatllar les millors matèries primeres perquè no sap tractar-les adequadament: se li asseca un peix de primera, cou massa unes verdures acabades de collir de l’hort…
Per això hi ha persones que es passen el dia renegant de la seva vida, malgrat tots al seu voltant vegin que tenen motius per estar contents. No saben fer justícia a les condicions favorables que els han donat. És gent que se situa sempre que els pertoca més del que tenen (encara que això ja sigui molt) i són incapaces d’apreciar adequadament allò de què gaudeixen.
En canvi, hi ha gent admirable, capaç de fer un joc bonic amb unes cartes potser justetes. Com qui sap fer un bon guisat amb matèries senzilles tractades delicadament. És gent que té traça fins quan cal llançar un repte als contrincants per fer-los creure que té molt millors cartes de les quals hi ha. Persones capaces de viure com un do allò que reben i sentir-se’n afortunades; hàbils a manegar les dificultats i treure’n una esquerpa part bona. I, encara, fortes per no caure en el parany irresoluble de comparar-se amb les cartes del veí.
No. Per jugar la partida de la vida, no es tracta només que les condicions de joc siguin unes altres: bàsicament, perquè això no és sempre al nostre abast. Sinó que siguem millors jugadors. Sobretot, quan vénen maldades, que és alguna cosa que, en un moment o altre, ens passarà.
No convé somniar partides amb massa asos, ni un temps per endavant mancat d’entrebancs, sinó treballar per tenir comodins que ens treguin de més d’un mal pas.
L’autora és doctora en Filosofia i pertany a l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
