Els fets són prou coneguts i per això els relataré succintament. Salamanca, 12 d’octubre de 1936. Al paranimf de la Universitat se celebra el “Día de la Raza” -per cert, una celebració instaurada per l’avi de Rodrigo Rato, Faustino Rodríguez-San Pedro. Ha obert l’acte el rector, Miguel de Unamuno, i després d’ell han intervingut diversos conferenciants sota el lema “La exaltación nacional, el Imperio, la raza y la Cruzada” però el que treu de polleguera Unamuno són les intervencions del catedràtic Maldonado de Guevara i de José María Pemán contra els catalans i els bascos anomenant-los “la antiespaña” i demanant la seva aniquilació. Davant d’això Unamuno no pot callar més i decideix fer ús de la paraula abans de cloure l’acte. No hi ha registre sonor del seu discurs però alguns deixebles el van transcriure de manera aproximada. Aquests són alguns fragments: “Ya sé que estáis esperando mis palabras, porque me conocéis bien y sabéis que no soy capaz de permanecer en silencio ante lo que se está diciendo. Callar, a veces, significa asentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Había dicho que no quería hablar, porque me conozco. Pero se me ha tirado de la lengua y debo hacerlo. (…) Se ha hablado de catalanes y vascos, llamándoles la antiespaña. Pues bien, por la misma razón ellos pueden decir otro tanto. Y aquí está el señor obispo [Plá y Deniel], catalán, para enseñaros la doctrina cristiana que no queréis conocer. Y yo, que soy vasco, llevo toda mi vida enseñándoos la lengua española que no sabéis. Ése sí es mi Imperio, el de la lengua española y no…”. A partir d’aquí no pot seguir perquè s’aixeca el general Millán Astray proferint els seus famosos crits de “Mueran los intelectuales. Viva la Muerte”. Un cop recompost l’ordre, Unamuno segueix el seu discurs i les coses que diu sobre Millán Astray i sobre l’Espanya que representa certifiquen que Unamuno tenia un coratge que sovint es troba a faltar en els intel·lectuals espanyols dels nostres dies. I és aquesta segona part del discurs d’Unamuno la que acaba amb la famosa frase: “Venceréis pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta en esta lucha, razón y derecho. Me parece inútil que penséis en España”.
Explico això perquè ara que alguns comparen la Catalunya actual amb l’Alemanya i la Itàlia dels anys trenta potser cal recordar quina era l’Espanya dels anys trenta i com se les gastava el franquisme. Una bona part de la dreta espanyola és hereva del franquisme sociològic i segueix tenint el seu esquema mental. A la dreta espanyola, no li ha interessat mai convèncer sinó vèncer. S’ha vist en el procés de pau basc en què no se li ha conegut mai cap gest de generositat i es veu contínuament en les declaracions de Rajoy, de Sáenz de Santamaría, de Cospedal i dels seus acòlits quan parlen del procés que s’està vivint a Catalunya. Ja no parlo de les declaracions de Montoro perquè posar un bomber piròman al capdavant del ministeri que ha de vehicular les relacions amb les comunitats autònomes ja és, en si mateix, una declaració d’intencions.
Ja està vist quina serà l’estratègia del PP fins al 27-S: vindran aquí a insultar-nos i a amenaçar-nos, però no tendiran cap pont, no estendran cap mà, no reconeixeran cap error, no exhibiran cap argument més enllà de la demagògia. Ja ho va deixar clar Sáenz de Santamaría aquesta setmana: “Cap concessió als catalans perquè les concessions se les prenen com a metes volants i no com a final d’etapa”. L’última a venir a insultar-nos ha estat Dolores de Cospedal, que va acusar el president de la Generalitat de caure en el populisme que és l’avantsala, segons ella, de la dictadura. I ens ho ve a dir ella! Ella que va tenir a Castella-la Manxa una televisió pública que era coneguda com “Tele-Cospedal”, ella que va retirar el sou als parlamentaris i en va reduir el seu nombre per mirar d’ofegar i inhabilitar l’oposició. Que aquesta mena de gent ens vingui a donar lliçons de democràcia faria riure si no fes plorar.
En relació amb Catalunya i el seu procés de recuperació de la sobirania la dreta espanyola no argumenta mai. El màxim que arriben a fer és a tirar-nos les lleis pel cap. Però, seguint Unamuno, ells tindran les lleis però nosaltres tenim el dret, el dret d’un poble a decidir el seu futur. I si tant volen que seguim a Espanya que mirin de convèncer-nos d’una manera una mica, una mica, més amable i intel·ligent.
