Sembla que l’estiu s’acaba. Potser tot és un engany i pel Pilar encara estem atordits de xafogor. Però siguem optimistes i pensem que hem deixat ja enrere les onades de calor. El saldo pel que fa als incendis forestals a Catalunya, donada la calor que ha fet, no em sembla òptim però sí raonable en aquest entorn de boscos mediterranis. Parlem dels bombers (i sobretot de les autoritats) quan les coses van malament, però també cal parlar-ne quan les coses van bé. La celeritat amb què intenten evitar la proliferació d’aquests grans incendis mereix un alt reconeixement. Crec que la capacitat d’extinció ha millorat i que si ho ha fet és perquè darrera hi ha professionals que saben el que tenen entre mans. Dels tres factors que intervenen en un incendi, el clima, la topografia i el combustible (la quantitat de llenya i plantes que un bosc acumula), només podem intervenir en el darrer. Per això mereixen també un reconeixement absolut aquells propietaris més emprenedors i aquelles empreses que aposten per la gestió de la biomassa i volen recuperar la dimensió productiva dels boscos. En general, els boscos, en termes econòmics, han estat una ruïna. Que aquest factor canviï és molt important. Un bosc actiu és un bosc més resilient al foc.
Un cop declarat un incendi, l’acció dels professionals és determinant. Ara, a més, la podem seguir per Twitter, quasi en directe. Per als ignorants poder viure més de prop el que vol dir l’extinció d’un incendi i la complicada logística que comporta és tota una lliçó. Voldria parlar de la feina dels bombers ara que sembla que han superat una altra temporada d’estiu amb bona nota i que, a més, no han patit desgràcies personals com les que fa uns anys ens va esglaiar amb la mort dels cinc bombers a Horta de Sant Joan el 2009. La feina dels bombers sempre ha tingut aquest punt d’èpica associada al civisme. Passejar per Nova York i anar observant els múltiples reconeixements als bombers morts per la seva feina heroica a les Torres Bessones encara commou. És una professió que viu en un entorn d’alt risc. El resultat del seu treball crea un valor social i ambiental de primer ordre. Si pensem que fan bé la seva feina, potser que els ho diguem, segur que si alguna vegada s’equivoquen els plouran titulars mediàtics a tort i a dret. Doncs, si ho fan bé, siguem agraïts i mostrem-los un reconeixement merescut.
Som molts els que cada estiu tenim amagat un ai al cor per la por als incendis en aquelles muntanyes i aquells boscos que són la nostra petita pàtria. El foc ho arrabassa tot, de cop, i després es tarden moltes generacions per tornar al punt de partida. De vegades l’alteració en el paisatge és definitiva. Fa pocs dies vaig pujar a visitar l’ermita de Sant Pere Sacama i després a la Creu de Saba, entre Viladecavalls i Olesa. És una bonica excursió que ofereix bones vistes sobre el Baix Llobregat i sobre el massís de Sant Llorenç, així com alguna perspectiva insòlita de Terrassa. Allà la petjada dels incendis de 1994, més de vint anys després, encara és ben evident. L’equilibri màgic que hi ha entre les pedres, les canals i els boscos, que dóna tota la gràcia al paisatge entre Sant Llorenç i Montserrat, es perd amb els incendis tràgicament. Tots els esforços per la preservació d’aquests boscos que ens confereixen tanta identitat han de ser ben reconeguts.
Cal que tots tinguem cura del bosc: els propietaris, les administracions i els ciutadans que hi acostumem a anar. La nostra cultura s’ha d’impregnar de respecte per la muntanya i de sentit de la prevenció. Amb sort, haurem passat un altre estiu sense incidents importants als nostres boscos. Felicitem els que ho fan possible.
