Ja fa alguns anys, la celebració de la diada nacional de l’Onze de Setembre ha anat prenent cada vegada més rellevància a la ciutat. De l’acte estrictament institucional de fa uns anys, hem passat a un programa extens d’activitats que fan que la setmana que va de la tornada de vacances a l’inici del curs escolar -que és qui marca la pauta del retorn a la normalitat- quedi plena d’activitats de caràcter històrico-polític. Això sí, ho fem a l’estil terrassenc, que consisteix a multiplicar les activitats sense capacitat de coordinar-les, de manera que acabes havent d’escollir entre actes simultanis. En conseqüència, tampoc es publica un programa d’activitats comú capaç de multiplicar uns esforços comunicatius que, fragmentats i dispersos, perden eficàcia. Som així, i no tenim remei. Ahir, divendres, gairebé coincidia l’acte institucional al claustre del Convent de Sant Francesc, amb manifest i concert a les set, amb la Marxa de Torxes de la Comissió 4 de Setembre a les vuit, que enguany es preveia encara més multitudinari que l’any passat. Avui, dissabte, hi haurà les activitats organitzades per la CUP. Però dilluns, tornen a coincidir l’acte central de la campanya per la Via Lliure, de l’ANC, amb la presentació a pocs metres del llibre de Ramon Tremosa, Let Catalonia Vote. I encara cal afegir l’acte institucional del 10 -parlament i concert- i les activitats matinals al voltant de la plaça de l’Onze de Setembre del mateix dia 11. I a la tarda, i des de tots els racons del país, tots a la Via Lliure, a la Meridiana de Barcelona.
Òbviament, aquest desplegament d’actes commemoratius té a veure amb l’efervescència política que viu el país. En un tres i no res, vam passar de debatre sobre la suposada desafecció política dels ciutadans, a tenir el país més mobilitzat políticament de tot el món. I no de manera esporàdica o de manera reactiva, sinó amb una constància, progressió i caràcter proactiu realment excepcionals. Aquests darrers cinc anys hem estat parlant de política com només s’havia fet, i encara en cercles més reduïts, durant la transició del règim autoritari de Franco a la semi-democràcia aconseguida després de la seva mort. I no parlo només de les grans manifestacions, sinó precisament de tota aquesta activitat de caràcter local que s’accentua per aquestes dates, però que no para de mantenir el seu degoteig al llarg de tot l’any.
Siguin quines siguin les causes directes d’aquest desvetllament, el cert és que la diversitat d’actes de commemoració ens porta a rememorar uns fets històrics, tan perfectament documentats i estudiats pels experts com fins ara desconeguts per la majoria de terrassencs. Es podria dir que d’aquells dramàtics esdeveniments, d’aquelles derrotes i de la pretensió de subjugació posterior, tots n’hem conegut les conseqüències, però no en sabíem els orígens. De fet, tot ha anat al revés: és la causa de llibertat futura allò que ens ha portat a interessar-nos pel quan i com s’havia perdut aquesta llibertat i dignitat nacionals. De manera que no és estrany que a les vigílies de la transcendent convocatòria electoral del 27-S, tots els arguments a favor del Sí tinguin a veure amb una gran esperança de futur, i sigui el No qui s’hagi d’escudar obsessivament en la defensa d’un passat que ara sabem sobre quins fets es va construir.
