Per als aficionats als musicals de petit format el Versus programa "Dies normals", d’A-dam Gwon. El musical es va estrenar el 2008 a l’Off West End i, posteriorment, a l’Off Broadway i arriba a la cartellera teatral catalana amb el cartell de "no hi ha entrades" cada nit.
En el marc de la ciutat de Nova York es creuen les vides de quatre persones. D’una banda Clara i Jason, una parella que fa un pas més en la seva relació i se’n van a viure junts, però la convivència no serà gens fàcil, el dia a dia mata la màgia de les primeres trobades. Paral·lelament veiem el contrapunt còmic, Warren, el jove que treballa com a assistent d’un artista que es troba a la presó, però que va heretar un pis fantàstic al centre de la ciutat des del qual es domina el món i com Sèneca reflexiona sobre la vida; un bon dia es troba la tesi doctoral d’una noia i acaba contactant-hi, ella és una cínica. Deb viu sumida en el negativisme, però a través d’aquesta relació d’amistat començarà a veure les coses d’un altre color.
L’obra s’està representant en multitud de teatres, des d’Argentina fins a Londres, passant per Barcelona. La versió catalana, la dirigeix Ferran Guiu posant l’accent en la veritat que s’amaga després de la història, no hi ha grans tragèdies, ni grans riallades, es tracta d’expressar el sentiment de la quotidianitat vist des del dia a dia com si fos una pel·lícula de Woody Allen sobre persones que viuen a Nova York. La direcció musical és de Joan Comaposada, qui manté el ritme de l’obra amb el seu piano i el seu sentit del temps, cosa que agraeix l’espectador. Els quatre actors que donen vida als personatges busquen el plaer i el tresor de la quotidianitat, a mesura que fracassen dia a dia, cada successiu fracàs els fa al mateix temps créixer com a individus, al final es tracta de madurar i estar bé amb un mateix. A mesura que els personatges es coneixen a si mateixos poden connectar amb els altres, aquest és el tema que s’amaga rere les cançons i els diàlegs d’aquest musical de butxaca: la capacitat de connectar amb els altres i amb l’espai on vivim, en aquest cas la ciutat de Nova York, no sé si ha estat un encert mantenir la ciutat de Nova York com a fons, potser hagués funcionat Barcelona, -hauríem de preguntar-li-ho a en Marc Gòmez, adaptador del text. És clar que al final de l’obra es parla d’un personatge mort en els terribles esdeveniments de l’11 de setembre del 2001, Clara té por de desconnectar-se del tot del passat pel que era reticent a fer el pas cap endavant, moltes vegades el passat ens fa de fre i ens acompanya com un sac de plom que ens impedeix evolucionar. L’ombra del drama d’escriptors com Virginia Wolf en ocasions sobrevola l’escenari i les lletres de les cançons.
Ens vam quedar amb l’alegria i les ganes de viure que transmet Warren interpretat per un Xavi Duch meravellós, fresc i intel·ligent.
