El diumenge la comunitat cristiana es reuneix per celebrar l’Eucaristia. És molt necessari prendre consciència que aquest és l’acte fonamental de la comunitat. És cert que també és un precepte, un manament o norma per als cristians: el de participar en la missa sencera tots els diumenges i les festes de guardar o de precepte. Però és molt més. El diumenge la comunitat cristiana va a l’encontre del seu Senyor i del seu Déu. Escolta la seva Paraula, professa la seva fe, prega per les necessitats de la comunitat, de l’Església i del món, celebra el Memorial de la Pasqua del Senyor i el rep en la comunió.
En aquest comentari voldria destacar un moment que em sembla que té una rellevància especial. Em refereixo al moment de la professió de fe, al final de la Litúrgia de la Paraula, quan es canta o es recita el símbol de la fe, el Credo. És un moment en què la comunitat expressa la seva cohesió, la seva creença en Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, en les obres de la Trinitat en la història de la salvació i en l’Església, una, santa, catòlica i apostòlica.
La comunitat cristiana es cohesiona a l’entorn de Crist gloriós, que es fa present en tots els sagraments i d’una manera molt especial en la celebració de la sagrada Eucaristia. I, abans d’entrar en la part central de la missa, professem la nostra fe, és a dir, la nostra adhesió a allò que celebrem i que després, més enllà de la celebració, estem cridats a viure en les realitats i en les circumstàncies de la vida de cada dia.
Sobre el moment de la recitació del Credo em va impressionar molt un pensament de Jean Guitton, que fou amic i conseller de Pau VI en els anys del Concili. El seu llibre-entrevista "Conversacions amb Pau VI" va ser un "best-seller", que va fer molt de bé per donar a conèixer el papa Montini i les intencions del Concili Vaticà II. Vegeu el que va escriure aquest filòsof cristià: "La meva fe és més sàvia que la del poble, més instruïda, però no és més forta. No hi ha dues classes de veritat: una que és primària i suficient per a la massa, i una altra que és subtil, que està reservada a alguns iniciats. Una per al poble, una altra per a les elits. Una per a la pagesa i una altra per al professor de la Sorbona. Una per al rector de poble i una altra per al teòleg llicenciat".
Què ens diu això? Que en la comunitat cristiana ens uneix a tots la fe; la fe en Crist i en la seva paraula; la fe en l’Església i en el seu magisteri. Cada membre de la comunitat professa la seva fe al costat del seu germà o germana en la fe. La professen en comunitat, però només Déu sap la profunditat, la sinceritat i l’autenticitat de la professió de fe que fa el meu veí o la meva veïna del mateix banc.
Un darrer consell realista i humil: en fer la professió de fe procurem fer-la donant gràcies a Déu per poder fer-la amb la seva gràcia i donem gràcies per tots aquells germans i germanes de qui podem pensar que la seva fe és més forta que la nostra. Així ens alegrarem de confessar la fe en comunitat, encara que l’opció de la fe sigui un acte personal de cada membre de la comunitat.
L’autor és bisbe de Terrassa
