Tancada ja la legislatura per la transcendental convocatòria electoral del 27-S, es promulga al DOGC del 5/8/2015 la llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica.
És una llei, nascuda d’una ILP (Iniciativa Legislativa Popular), aprovada òbviament pel Parlament de Catalunya, i que, als efectes del present comentari, marca un tret preocupant sobre una matèria molt sensible.
La sensibilitat social cap al tema dels desnonaments hipotecaris és important. Amb un banca que ha viscut al recer dels ajuts públics desnonant famílies de pisos per mantenir-los buits, i això després que s’hagi quedat els que no volia una empresa pública deficitària (SAREB) i s’hagués aprovat pel Govern del PP una modificació de la llei d’arrendaments urbans (juny del 2013), simplement per facilitar als voltors immobiliaris a quedar-se pisos i facilitar el desnonament dels ocupants, ara en sentit invers es produeix una llei que titllem de preocupant. Per què és preocupant?
Doncs, en primer lloc, el Parlament de Catalunya està legislant sobre matèria processal en temes que són aliens a la seva competència. Encara que no agradi, és així. I no ens preocupa pel fet que afecti pisos derivats de procediments hipotecaris, sinó perquè estableix limitacions a l’accés a la justícia, a acudir als tribunals, a propietaris (persones jurídiques com societats mercantils), que han d’iniciar procediments de desnonament per impagament de rendes.
Així, abans d’interposar qualsevol demanda judicial de desnonament per impagament de lloguer, el demandant ha d’oferir als afectats una proposta de lloguer social, si el procediment afecta persones o unitats familiars que no tinguin una alternativa d’habitatge pròpia i que es trobin dins els paràmetres de risc d’exclusió residencial que defineix aquesta llei, la qual cosa ha de comprovar el mateix demandant, que ha de requerir prèviament la informació als afectats, i sempre que es doni un dels dos supòsits següents: a) O que el demandant sigui persona jurídica que tingui la condició de gran tenidor d’habitatge (que són les entitats financeres, les filials immobiliàries d’aquestes entitats, els fons d’inversió, les entitats de gestió d’actius, inclosos els procedents de la reestructuració bancària, d’acord amb la legislació mercantil, i les persones jurídiques que, per si soles o per mitjà d’un grup d’empreses, siguin titulars d’una superfície habitable de més de 1.250m2, o b) que el demandant sigui persona jurídica que hagi adquirit després del 30 d’abril de 2008 habitatges que siguin, en primera o en ulteriors transmissions, provinents d’execucions hipotecàries, provinents d’acords de compensació de deutes o de dació en pagament o provinents de compravendes que tinguin com a causa la impossibilitat de retornar el préstec hipotecari.
Una vegada formulada l’oferta de lloguer social, si els afectats la rebutgen, el demandant pot iniciar el procediment judicial (tot està emmarcat en un procediment que pot portar problemes d’inseguretat jurídica, amb problemes de notificació i havent-se de garantir per part de l’administració pública el reallotjament adequat de les persones i unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial que estiguin en procés d’ésser desnonades de llur habitatge habitual, per poder fer efectiu el desnonament i per tant tot pendent de l’eficàcia administrativa, que no és poc).
La proposta perquè pugui ésser considerada de lloguer social ha de complir els requisits següents: a) Ha de fixar rendes que garanteixin que l’esforç pel pagament del lloguer no superi el 10% dels ingressos ponderats de la unitat familiar, si estan per sota del 0,89 de l’indicador de renda de suficiència (IRSC), o el 12% dels ingressos ponderats de la unitat familiar, si estan per sota del 0,95 de l’IRSC, o el 18% dels ingressos ponderats de la unitat familiar, si són iguals o superiors al 0,95 de l’IRSC; b) Ha d’oferir preferentment l’habitatge afectat pel procediment o, alternativament, un habitatge situat dins el mateix terme municipal, llevat que es disposi d’un informe dels serveis socials municipals que acrediti que el trasllat a un altre terme municipal no ha d’afectar negativament la situació de risc d’exclusió residencial de la unitat familiar; c) Ha d’ésser per un període de com a mínim tres anys.
No han de complir cap d’aquests requisits ni els afecta la llei les administracions públiques ni les seves societats.
No tinc clar que aquesta norma passi els filtres judicials mínims, ja que, a més de la manca de competència legislativa, immisceix l’administració en relacions contractuals privades, crea una inseguretat i una desprotecció jurídica als propietaris.
En sentirem a parlar.
L’autor és advocat
