El 1919 es va inaugurar la línia dels Catalans a Terrassa. A més del tren de l’Estació del Nord, la ciutat passava a comptar amb el “tren de baix”. Per a Terrassa la via per Sant Cugat obria una nova connexió cap a Barcelona, amb un temps molt similar a l’actual. Molts recordem encara aquells vagons de fusta que tenien un moviment atrotinat i en què es podia anar amb primera classe amb uns seients verds més vellutats. L’única via feia que la sortida del tren a Terrassa fos en una porta lateral que donava directa a la Rambla. Fins als anys seixanta, Terrassa rebia els viatgers dels Catalans amb el conjunt modernista del Grup Escolar Torrella i un portal de Sant Roc que era un salonet urbà que tenia una certa gràcia. Sobretot d’aquell temps dels Catalans recordem l’edifici de l’estació, alt, ple de vidres, propi d’una ciutat industrial. Quan la reforma del portal de Sant Roc, la veu de l’Eusebi Casanellas va defensar la continuïtat de l’edifici sense èxit. El tren aleshores corria paral·lel a la Rambla i obligava a un pas a nivell a l’alçada de l’Hostal del Fum i condicionava l’expansió de tota la zona de la rambleta del Pare Alegre.
Després va venir la nova estació a la Rambla amb el soterrament del tren. Va ser una obra important i va configurar la part sud de la Rambla d’una forma completament diferent. L’actual ampliació dels Catalans, la que s’ha inaugurat aquesta setmana, és molt important per a la ciutat. La vertebra de sud a nord d’una forma diferent. Dóna una major centralitat a Vallparadís. Estableix una connexió nodal imprescindible a l’Estació del Nord i connecta el Pla del Bon Aire amb el centre de la ciutat. És obvi que l’ampliació del tren fa la ciutat més metropolitana.
Recordo que fa una mica menys de vint anys, quan treballava al rectorat de la Universitat Politècnica de Catalunya, vaig tenir una visita de la gent que feia els estudis previs de l’ampliació dels Ferrocarrils de la Generalitat a Terrassa. L’estació de Vallparadís no estava prevista en la primera idea de traçat. Des de la UPC, vaig reforçar molt la necessitat d’apropar el campus al ferrocarril si realment es volia potenciar la vocació universitària de Terrassa. Vàrem insistir molt directament a FGC i vàrem parlar amb Manuel Royes sobre la importància de comunicar millor el campus de Terrassa. Que hi hagi l’estació a Vallparadís és mèrit de qui va fer la planificació, a Terrassa i a la Generalitat, però celebro molt que es modifiqués el traçat inicial i es contemplés aquesta opció que situa l’estació prop tant de Mútua com del campus, a més de connectar un volum important de població dels barris a l’entorn de Vallparadís.
Aquest tren arriba tard, però ha arribat. Tots sabem els motius del retard i cadascú posa èmfasi en els seus arguments preferits. Només vull dir que aquests retards no són gratuïts. Que els costos d’oportunitat són molt alts. Ara ens adonarem del que suposa, en positiu, aquesta infraestructura. Igual que ens adonarem, algun dia, del cost d’oportunitat enorme de no tenir la B-40 i el mal que haurà fet al posicionament de la ciutat. Curiosament, del Quart Cinturó, se’n va començar a parlar abans que de l’ampliació del tren. Que aquesta obra clau per a Terrassa i per a Catalunya no estigui acabada és una vergonya i un nogall al desenvolupament del país.
Alguna cosa no va bé quan obres tan evidents, situades en un dels nuclis industrials més importants del sud d’Europa, avancen a pas de tortuga. Celebrem que el tren hagi arribat. Esperem algun dia poder dir el mateix d’una B-40 completa.
