No parlo d’oïda, ni fent referència a un documental, ni retallant fragments d’un article. El que vull és parlar en primera persona de la gran experiència que significà per mi conèixer la Mare Teresa.
Recordo fa 34 anys un carreró fosc, estret i humit de Ciutat Vella de Barcelona, al bell mig d’un veïnat amuntegat, amb unes entranyables persones grans del barri i amb moltes altres de procedències diferents i de circumstàncies ben diverses, complexes i difícils. Aquell era un món de mil rostres profundament humans i molt ferits per rostres molt diversos de la pobresa i allí vaig conèixer les Missioneres de la Caritat, aquelles excel·lents dones que seguien el carisma de Teresa de Calcuta. Un dia sense cap avís ni escarafalls mediàtics, sense soroll i sense l’aldarull que sovint acompanya la vinguda d’una persona coneguda, allà vaig poder trobar-me amb la Mare Teresa. Va ser en un pis estret, humil i pobre, radicalment pobre, però allà es respirava una pau que mai havia sentit, una pregària serena, una humilitat on tot tenia una altra lògica. Allà es feia palès el perdó, la comprensió amb tothom, el fet de mirar amb dignitat tota persona fos quina fos la seva circumstància.
Recordo aquella mirada inoblidable de la Mare Teresa, allí vaig ser saludat per aquelles mans que tenien gravada la dignitat de la pobresa viscuda, pobresa per abraçar la pobresa dels altres fos quina fos.
No ens va fer cap xerrada, no va voler cap honor; tot va ser una jornada quotidiana on el més important va ser la celebració de la missa a la humil capella de les monges, els moments llargs de pregària i després preparar el dinar i donar-lo als centenars de pobres que venien, a qui mai es demanava cap paper o informació per participar de l’àpat i on tampoc hi havia un nombre tancat d’usuaris. De nit una festa per als infants per donar-los uns regals.
Els mitjans de comunicació no en van saber res. Ella era molt curosa per no utilitzar la seva popularitat. L’endemà tot seguia amb aquella discreció, silenci, pobresa viscuda i temps, tot el temps que fes falta per als pobres.
Per sempre més he tingut aquell moment com la interpel·lació més gran que he viscut i des d’aleshores sempre procuro respondre al repte de la pobresa. La providència va fer que jo pogués estar en la construcció dels menjadors de la Mare Teresa a Barcelona, a la parròquia de sant Agustí. A aquelles monges, mai el neguit els va llevar la pau, mai van criticar els que els posaven moltes dificultats, mai van cridar la premsa per res, mai les vaig veure demanar diners, sempre em van ajudar amb la meva convivència amb els 38 "sense sostre" que convivien amb mi. En aquells 9 anys que vaig ser rector a sant Agustí cada dia vaig tocar la realitat més certa, ferma, lliure, desposseïda d’ideologia i pretensions mundanes, mai vaig sentir els pobres tan protagonistes de la seva dignitat, mai he vist viure la pobresa amb tanta dignitat i tanta donació.
Després de la Mare Teresa varen venir Sor Nirmala i la germana Prema, les seves continuadores; cada vegada venien com la Mare Teresa, amb el seu mocador de fer farcells, el més lleuger equipatge de viatge, el seu venir i compartir habitació i taula amb les altres germanetes, el seu servir i rentar plats. Cada cop que venien veia com eren d’actuals aquelles paraules del Evangeli: "Aneu sense sarró ni diners, ni capa…". I mentre jo parlo cada dia centenars i centenars de pobres vénen a fer l’àpat del migdia i perquè els pobres se sentin amb dignitat no hi ha cap sistema modernitzat per a la tasca de preparar la taula. Perquè elles des de la pobresa abracen els pobles. Mai en la pobresa he trobat tanta llum.
