Amb les lleis es fa política, sens dubte, però la política va més enllà de les lleis. Si no, els negres encara serien esclaus, les dones no podrien votar ni treballar ni avortar, els nens treballarien a les mines, les vagues estarien prohibides, com els homosexuals, com tenir una religió diferent de l’oficial… Les lleis, en cada època, prohibeixen o permeten coses que no són eternes ni immutables. Senzillament, les lleis canvien quan les societats ja han canviat, tot i que a vegades també provoquen el canvi. Excepte a Espanya, on, per algun estrany designi diví, les lleis han de ser intocables. Totes? No, home, no. Aquí et pots saltar la llei si tu fas les lleis a mida, si tu controles la justícia i si tens bons advocats, en última instància: exemples, a cabassos. La llei, a Espanya, és relativa. El rigor? Més relatiu encara, excepte si robes gallines. I, en aquestes, ve un dels dos reis (perquè en tenim dos, i no ho diu cap llei) i té el valor de dir que “el respecte a la llei no és una possibilitat”. Més clar: s’han de complir sí o sí.
Es compleix tota la Constitució, al peu de la lletra? Ni de conya. I l’Estatut? Paper mullat, en gran part. I què diu ara? Que les lleis són sagrades, oi? Que trist el panorama polític espanyol, tan trist com el català. Tot acaba a amenaçar amb imposar la llei o a saltar-se-la a la torera. Tot menys fer política de la bona i practicar la intel·ligència emocional i estratègica. Això porta, per a tothom, a un carreró sense sortida, però als jugadors, uns i altres, no els importa gaire: juguen al seu propi joc. Tanmateix, quan algú necessita tallar un debat a base de repetir autoritàriament “això la llei no ho permet”, és que comença a tenir un problema seriós. I, diguin el que vulguin les lleis, la realitat les acabarà canviant. L’únic que es pot fer és escollir la via intel·ligent o l’estúpida. I aquí està clar quina han triat.
