Al·lucino i veig visions. És la sensació que tinc en conèixer la llista -diuen que unitària/independentista- del 27-S. Essent del tot apolític, em sembla que els catalans som la riota del món. Una cosa que no em cap a la barretina. El govern de n’Artur Mas ens ha dut a un carreró sense sortida. Li he perdut tota la confiança. Els seus vaivens desconcerten. Per començar, fins i tot, l’han abandonat els seus eterns correligionaris unionistes. I cop de tornar-hi!
La gota que fa vessar el got és el nyap que proposa per a les properes eleccions autonòmiques. Sempre l’he vist com un trepa. Penso que fa massa temps que mareja la perdiu. Que vol fer-nos veure a galet. Tot plegat a canvi de salvar el seu seient. Com diu l’adagi, ja et conec herbeta, que et dius marduix!
Accedí al càrrec de president després de les eleccions de novembre de 2010. El compromís teòric era per quatre anys… Però, a mitja legislatura, s’entestà a assolir una utòpica majoria. Deuria tenir pa a l’ull. O potser uns assessors molt desencaminats. El cert és que la sotragada que es va endur fou d’època.
A partir de l’experiència, se suposava que n’aprendria. Que mai no tornaria a picar en la mateixa pedra. Resulta, però, que no en va tenir prou. I, a hores d’ara -ben tossut-, planteja un autèntic salt al buit. És clar, tement que la plantofada sigui d’escàndol, hi vol involucrar tot el poble català. Sense xarxa, ni orsa ni timó. On té el nord?
Ja n’hi ha prou d’aquest color. Manquen serietat, rigor, seny, responsabilitat i diàleg. A què juguem? L’escriure li fa perdre el llegir. D’ací a un parell d’anys, en farà trenta que remena les cireres. Des del seu pas per l’Ajuntament barceloní fins a l’aterratge a diferents governs pujolistes. Entenc que ja se li ha passat l’arròs. Ni un sol fet seu -amb cara i ulls- m’engresca. Per tant, ara tampoc no em farà el pes. En aquest sentit, li recordo una dita nostra ben adient: "L’avar és com el porc. No aprofita sinó mort". El veig abocat al fracàs absolut. Pronostico una abstenció popular esparverant. Pel fet que desconcerta la gent. Lluny de cohesionar, dissocia. Si tant poder vol atorgar al poble, que aprengui del savoir faire dels nostres veïns gavatxos.
Els catalans de les pedres en fem pans. Les dificultats ens fan créixer. Davant la gasiveria d’en Rajoy & Cia., hauríem de demostrar intel·ligència, imaginació, educació i coherència. L’enroc que tria ens aboca al penya-segat. Els experiments, en tot cas, fem-los amb gasosa. Si no ha d’ésser així, val la pena que es plantegi deixar-ho. Una retirada -a temps- esdevindrà victòria.
Al cap i a la fi, només fa tretze anys, es manifestava totalment contrari. Qui no recorda el llibre "Què pensa Artur Mas" (de Dèria Editors), escrit pel periodista Rafael de Ribot ?.. No pot pas ésser que, llavors, es mostrés monàrquic. Que veiés la independència com quelcom antiquat i rovellat. Que defensés lligams històrics entre Catalunya i Espanya. Que s’oposés a l’anomenat concert català.
Que digués que els objectius inabastables generen frustració col·lectiva. Per damunt de tot, som i serem gent catalana. Tant si es vol com si no es vol. No essent així, el demés són estirabots. Com si, la famosa llista, l’encapçalessin les tres bessones. O Popeye, el pato Donald i el Capitán Trueno.
