N’hi ha que es pensen, encara avui, que volem la independència per motius folklòrics. Potser per ballar sardanes, per fer castells, per fer trobades geganteres i tot el llarg etcètera d’expressions de la cultura popular que pugueu recordar, perquè en tenim, i molta, de cultura popular, al nostre país. Potser algú creu que la cultura popular viurà millor en un Estat independent, i no s’equivoca.
Tanmateix, m’agradaria, perquè ve al cas, recordar algunes iniciatives legislatives que els independentistes hem portat al Parlament de Catalunya en els darrers temps; que han estat aprovades pel nostre Parlament i que han estat derogades, bloquejades o suspeses pel Congrés espanyol o el Tribunal Constitucional: 1. El decret de pobresa energètica que impedia a les companyies tallar el subministrament d’aigua, llum i gas a famílies amb problemes econòmics (suspès pel TC). 2. La dació en pagament per a les hipoteques i la llei de segona oportunitat (aturada pel Congrés). 3. L’impost a la banca (suspès pel TC).
4. La creació d’una banca pública (bloquejada pel Congrés). 5. La llei de protecció del petit comerç (suspesa pel TC). 6. Aturar el fracking en l’explotació d’hidrocarburs (suspès pel TC).
Encara avui, amb més moral que l’Alcoià, trobem en els discursos d’algunes propostes polítiques, noves i velles, l’apel·lació a la hipòtesi de la reforma estatal, sense gaires més detalls sobre la mateixa, com si no haguessin viscut en aquest país els darrers 9 anys, i dic 9 per recordar el darrer president de Govern espanyol que va afirmar que respectaria allò que els catalans i catalanes decidissin.
Recordava fa uns dies Oriol Junqueras, president d’ERC, allò que calia des del punt de vista de la legalitat espanyola per reformar Espanya: una majoria de 2/3 al Congrés i al Senat per iniciar els tràmits de reforma, la dissolució de les Corts, una convocatòria d’eleccions que obtingui una nova majoria de 2/3 a favor de la reforma proposada i finalment la ratificació per via de referèndum de la reforma.
La reforma d’Espanya és un conte de fades. Així doncs, amb aquest Estat que ens acull amorosament, que ens respecta i que ens escolta i ens deixa parlar, hem arribat al final del camí. El que passarà les properes setmanes i els propers mesos no ho podem avançar de forma exacta.
Sí que podem afirmar que ens disposem a subvertir l’ordre constitucional espanyol per la via dels fets, com abans van fer totes les nacions que s’han independitzat de l’Estat espanyol en els darrers 200 anys. Només ho farem, això sí, si rebem el mandat democràtic de fer-ho, assumint els riscos i les responsabilitats que se’n derivin.
Per tot això, hem arribat al primer pacte d’Estat de la República Catalana. El primer pacte d’Estat, fruit de l’acord entre les entitats sobiranistes i els dos principals partits de Catalunya, no és altre que la confecció d’una llista electoral, representativa fins on sapiguem i puguem, del que creiem que és el sentir majoritari del poble de Catalunya.
Aquest Estat que ens acull no ens permet cap altra manera de poder expressar quina és la nostra voluntat. Deia molt encertadament Eduard Voltas: “Digueu-ne la papereta del sí”.
Així doncs, amb totes les dificultats i amb tots els sacrificis, aguantant, com tantes altres vegades, el pes de la responsabilitat que
significa tibar d’uns i altres, ens disposem a fer de Catalunya un Estat independent, lliure i sobirà. Ajudeu-nos. Ajudem-nos.
