La història de les places dels pobles del món és la història de les lluites dels homes per la llibertat i la justícia; és la història de la democràcia. Els exemples de les places de l’edat contemporània són reflexos de les places d’èpoques anteriors i configuren un fragment de l’Atles de la indignació o de la reivindicació de la “dignitat”: la matança d’estudiants a la plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco (Mèxic, 1968), les marxes de la resistència de “las madres de la plaza de Mayo” de Buenos Aires (Argentina, 1977) per recuperar amb vida els detinguts “desapareguts” durant la dictadura de Videla; les protestes, que acabaren amb milers de morts, a la plaça de Tiananmén (Pequín, 1989); les manifestacions multitudinàries de l’anomenada “Primavera àrab”, que començaren a la plaça de la Kasba (Tunísia) i continuaren a les places de Tahir (Egipte), Primer de Maig (Alger), Tacksim (Istambul), de la Perla (Manama, Barein); el Moviment 15-M (2011) o dels indignats de les places d’Espanya i d’altres països: la Puerta del Sol, la plaça de Catalunya, la Sintagma (Atenes), la Marquès de Pombal (Lisboa), la Hôtel de Ville (París), i com a últim exemple les manifestacions dels ciutadans ucraïnesos a la plaça del Maidan per la democràcia i per Europa.
Per què milions de persones de cultures diferents s’han manifestat i es manifesten a les places públiques -i carrers- de les seves ciutats? Perquè és l’espai públic, que pertany a tot el poble; perquè és a les places on es cou i es regenera la democràcia. El model originari de l’espai públic, el trobem a la Grècia clàssica amb l’àgora: la plaça pública de la “polis” o ciutat-Estat és el centre de la vida ciutadana, on els ciutadans passaven gran part del dia conversant; era el centre comercial i polític, en el qual es reunia l’assemblea dels ciutadans per discutir i decidir sobre els problemes col·lectius en benefici de la polis. Participar a l’àgora tenia una forta motivació política: el poder de la paraula servia per generar accions de la ciutadania. Aquest model de participació es diu democràcia, les característiques principals de la qual eren la “isonomia”, igualtat de tots davant de les lleis, fetes en l’assemblea dels ciutadans, i la “isagoria”, el dret a participar amb la paraula. La conclusió que s’extreu de l’àgora és que l’espai públic està obert a tots els ciutadans que desitjaven participar activament en la presa de decisions socials i econòmiques.
La democràcia atenesa s’ha convertit en el model polític més imitat per Occident. Ara bé, entre aquella democràcia i la nostra hi ha profundes diferències: a Atenes era directa i participativa, mentre que aquí és representativa i delegada -votar cada 4 anys. Avui dia hi ha senyals al nostre país i a Europa d’una reducció de la democràcia: accions unilaterals dels governs; lluita, en el si de la qual tot s’hi val, per la conquesta del poder polític i econòmic per tal d’obtenir el màxim benefici particular, privatització de part de l’Estat del benestar, canviar el sentit de la democràcia en pronunciar permanentment el mantra del pensament únic: no hi ha alternativa a la política econòmica i social, la qual cosa no estimula la participació, sinó el conformisme social del ciutadà; la llei “Mordaza”; l’exclusió o la restricció de l’ús d’espais públics -la plaça del Congrés-, etcètera.
La relació de la democràcia amb l’espai públic són les places on els ciutadans exerceixen els seus drets lliurement, on poden manifestar la seva disconformitat amb els governs de torn, a expressar-se i a ser escoltats en les decisions sobre els assumptes de tots, en benefici de tots. Per què milions de ciutadans de totes les cultures del món es manifesten? Què volen? Per què governs, teòricament democràtics, reprimeixen violentament manifestacions pacífiques? Per què fan lleis “Mordaza”? Quina Europa s’està construint, la dels pobles i ciutadans o la dels mercaders i financers? La resposta és a les places.