Són coincidències. El 13 de maig passat a La Vanguardia apareixia a la portada la venda d’un oli de Picasso per 160 milions d’euros, i a l’interior el diari dedicava dues pàgines senceres al tema, a més de l’editorial. El mateix dia 13 em va telefonar una col·laboradora meva demanant-me que m’arribés als Encants barcelonins, ja que en una parada hi havia una gran carpeta d’obra gràfica d’autors consolidats i reconeguts de l’art català que s’oferien a 25 euros cada peça. Naturalment no hi vaig anar.
Són coincidències. Però aquest 13 de maig tot el dia vaig estar trasbalsat. Considero de semblant obscenitat la compra d’una obra per 160 milions d’euros com la compra d’una litografia per només 25.
Aquest contrast brutal entre les grans subhastes internacionals i les raquítiques subhastes del nostre entorn en el fons evidencia un concepte radicalment diferent de l’obra d’art i del negoci al seu entorn. Existeix una àmplia bibliografia sobre com actuen les cases de subhastes de primera categoria, com busquen les obres, com les mostren i les promocionen als grans col·leccionistes… Existeix una gran tasca prèvia a la mateixa subhasta. No tot és un atzar d’un milionari que passa distretament per aquell indret el dia de la subhasta i es troba amb una sessió de venda d’un quadre o d’una escultura, s’hi fixa i li agrada i la compra. Res més lluny de la realitat. Si es tracta d’un possible comprador, ni que estigui a l’altre part del món, la casa venedora li duu a casa l’obra perquè la vegi. S’editen articles i opuscles dedicats a la peça que esdevindrà puntera d’una sessió de venda. Poques coses queden a l’atzar. Tot dóna tombs a una idea: crear un producte únic, uns productes singulars que el capitalisme consagra no com a obres culturals destacades sinó com a objectes de luxe exclusius. Es tracta d’aconseguir que els personatges més rics del món sentin desig d’obtenir una obra exclusivament per evidenciar un nivell únic de possibilitat econòmica.
Les subhastes properes han considerat l’obra artística com un objecte per aconseguir un benefici comercial immediat. Han actuat com a simples botiguers. I han creat, en el moment de crisi, les marques blanques, o sigui han rebaixat el preu fins a límits impensables. Primeres conseqüències: el volum de facturació de les entitats subhastadores ha baixat notablement, alhora que l’obra d’art s’ha devaluat passant a una consideració de producte de supermercat.
Una i altra conductes sobrepassen la consideració artística de l’obra i la converteixen en un objecte comercial. Però existeix una notable diferència entre els dos processos: les subhastes internacionals paradoxalment enalteixen l’obra d’art i l’artista; les subhastes del nostre entorn eliminen el valor de l’obra artística i eliminen també l’artista. Els nostres artistes s’han devaluat a l’extrem que ja no tenen cap opció internacional.
Quan el col·leccionista compra car revalua la seva col·lecció en general; quan compra a preus insignificants la devalua per complet.
Les nostres subhastes han destruït el mercat de l’art i han esborrat els nostres artistes quasi de la història i del panorama cultural.
El col·leccionista no hauria d’entrar en aquest doble joc: no hi ha cap obra d’art que valgui aquestes milionades; no hi ha cap obra d’art que no mereixi una consideració econòmica. En una i altra posició es menysté el món de la cultura per situar-nos en el món de l’economia i de l’especulació.
Aquí crec que és imprescindible que algú tracti d’unir criteris per reconduir el mercat de l’obra d’art -no es fa en els àmbits de la roba, dels aliments, de la farmàcia? Cal fer-ho doncs ens trobarem que d’aquí a pocs anys no tindrem obres d’art, sinó muntanyes de teles brutes de pintura i muntanyes de papers impresos… que indefectiblement aniran a les escombraries ja que estan desposseïdes de tot valor “econòmic” i cultural.
Deixem passar una mica de temps i ho veurem.
